Es compleixen quatre dècades des d’aquell dia en què va tremolar la majoria de persones que habitava a l’estat espanyol en aquell temps, molts ja ens han deixat i els que quedem encara avui dia no sabem la veritat, com és va muntar, qui i com ho varen preparar i les seves veritables intencions si hagués triomfat.
El neguit que va sentir molta gent, ara fa 40 anys, el vaig viure en la persona del meu pare. Membre de la lleva del biberó va marxar a la guerra, després de dos mesos d’instrucció, sent la seva última destinació la batalla de l’Ebre on va caure presoner i enviat a un camp de concentració de Burgos; allà s’hi va estar més d’un any i quan va quedar lliure li va tocar fer un servei militar de quatre anys de durada.
Quan li vaig preguntar el perquè del seu nerviosisme va dir-me que valia més que no conegués la guerra, del seu poble, Calaf (Barcelona) van marxar 15 joves i només van tornar vius 7, ell entre ells. Va recordar tot allò quan va veure per televisió les imatges del Congrés.
Tots els mitjans de comunicació, tant en l’àmbit hispà com internacional, se’n van fer ressò i no era per menys, tot després d’una guerra civil, 40 anys de dictadura i una suposada normalitat democràtica, el fantasma d’un cop d’estat apareixia novament quan encara no s’havien complert sis anys de la mort del dictador Franco.
Han passat 40 anys i encara no s’ha aixecat el secret oficial per estudiar i avaluar molts documents emparats en aquesta normativa que, segons informacions no confirmades es vol endarrerir fins als cinquanta. S’han escrit i publicat molts llibres al respecte, però, com deia Ramón Tamames, la veritat no la sabrem mai. Entre interrogants hi ha el paper de Joan Carles que, en la versió més benèvola es diu que desconeixia el cop, però no els rumors que corrien en alguns cercles militars.
Aquesta afirmació queda desmentida per les revelacions que li va fer a Iñaki Anasagasti qui va ser el cap de la casa del rei, el tinent general Sabino Fernàndez Campo. Aquestes revelacions neguen el desconeixement del monarca i descriuen les converses telefòniques que va mantenir amb Alfonso Armada en presència seva. Vegin el següent video que recull amb més detall tot el que acaben de llegir, els ho aconsello de debò. El seu títol és: El 23-F, la gran mentida del Borbó.
Una de les coses que em va cridar molt l’atenció va ser el judici, costa de creure que no participés cap trama civil que donés suport al cop d’estat; a les cadires del tribunal només hi van seure els militars. Després s’han publicat llistes de polítics a qui se’ls va oferir entrar en un govern de coalició presidit per un militar. Són moltes, llargues i conegudes, per la qual cosa m’estalviaré de descriure-les ara. Com he dit abans, s’han publicat molts llibres, jo personalment m’atreveixo aconsellar el que va publicar Pilar Urbano.
Quedem molts dubtes, entre ells la versió que li van donar a Tejero perquè assaltés el congrés, ja que després li va negar a Armada entrar a l’hemicicle. En un dels llibres publicats se li atribueixen al coronel aquestes paraules: “Tot ho vaig fer per Déu, la nostra pàtria i l’honor de la Guàrdia Civil”.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Molts per raons d’edat no ho recordeu o no havíeu nascut. Han passat 40 anys. Por ser, com diu Ramón Tamames, probablement no sabrem mai tota la veritat de la història?
