Les Nacions Unides sobre l’autodeterminació

El 25 d’octubre del 2017, setmanes després del referèndum de l’1-O i just quan l’Estat Espanyol anunciava que aplicaria l’article 155, la ONU emetia un comunicat a la web de l’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans, on el seu expert independent, el professor Alfred De Zayas, deplorava la supressió de l’autonomia de Catalunya per ser contrari als drets fonamentals i a la legalitat internacional i també a l’espanyola. 

D’una manera clara i diàfana, el professor De Zayas explicava que l’aplicació del 155 suposava una retrocés inacceptable en l’aplicació dels drets humans, que era contrària als articles 1, 19, 25 i 27 del Pacte Internacional per als Drets Civils i Polítics (ICPCR) i que, atenció, també era contrari a la pròpia Constitució Espanyola, que, en virtut del seu article 10 (2), s’autoobliga a ser interpretada sempre d’acord amb els pactes internacionals signats per Espanya en matèria de drets fonamentals (incloent l’esmentat ICPCR).

A més a més, el comunicat era molt contundent establint el caràcter ius cogens del dret d’autodeterminació dels pobles, és a dir, que és un dret fonamental que en cas de conflicte està per sobre d’altres drets. Això significa, per exemple, que el dret a l’autodeterminació dels pobles està per sobre el dret a la integritat territorial dels estats, i que aquests darrers no tenen, per tant, la potestat per denegar-ne el seu exercici. Ans el contrari, d’acord amb les diverses resolucions de la ONU al respecte (per exemple al 2625/XXV del 24 d’octubre de 1970), els estats no només no s’hi poden negar, sinó que han de vetllar pel seu exercici en llibertat i sense interferències.

De passada, el comunicat desmuntava la fal·làcia que l’autodeterminació només aplica als pobles oprimits i colònies, que seria tan absurd com pretendre que la igualtat de drets entre totes les persones només aplica en casos d’esclavitud o de maltractaments conjugals. El dret a l’autodeterminació, deia el comunicat, s’aplica a tots els pobles de la Terra sense excepció, com és el cas del poble de Catalunya. El comunicat acabava declarant que la única manera de resoldre el conflicte a Catalunya és a través de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació vinculant, auspiciat per la Unió Europea, i que, en virtut de l’article 10.2 de la Constitució, podria ser perfectament legal a Espanya.

Article 10.2: Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

Un referèndum d’autodeterminació a Catalunya no implicaria trencar l’estatus legal i constitucional a Espanya. Un cop presa la decisió, i en el transcurs del procés de «fer papers», llavors es podria si calgués reformar la Constitució per tal que, de forma ordenada i civilitzada, es fes efectiva la separació. El matís és important, perquè el resultat d’entendre la situació d’aquesta manera és que es reconcilia el dret a l’autodeterminació, legal i vigent a Espanya com ha constatat la ONU, amb la aparentment irreconciliable Constitució i el seu article 2 sobre la «indissolubilitat de la nació espanyola».

A més a més, cal clarificar que és meridianament clar des del punt de vista jurídic, i així ho han manifestat els tribunals competents diverses vegades, que la Constitució Espanyola no és militant, que és perfectament constitucional estar-hi en contra i proposar-ne la seva modificació. Per tant, la Constitució, lluny de ser una taula de la llei divina, és un instrument legal viu al servei de la gent que s’ha d’adaptar a les necessitats de la voluntat democràtica dels pobles i ciutadans que integren Espanya, incloent-ne l’exercici a l’autodeterminació que, en funció del resultat, podria implicar la necessitat de la seva modificació.

Algú es preguntaria en aquest punt si el poble espanyol es podria negar a «fer papers» i negar-se a la separació. I la resposta és que legalment, no. Fer-ho seria contrari als acords signats que té Espanya amb la resta d’estats de la comunitat internacional als quals s’hi va comprometre de forma legal i voluntària. 

Ho té clar la justícia espanyola o com em preguntava en el meu anterior article: Practica la justícia o la política?