Ha estat una notícia que ha corregut com la pólvora i aixecant tota mena de comentaris en tots els mitjans de comunicació de l’estat. El rei emèrit ha mogut peça per evitar un delicte fiscal -cosa que reconeix haver-ho fet, en el cas de les targetes opaques. Targetes de crèdit a nom d’una tercera persona que, tant ell, la seva dona i alguns nets haurien fet servir per incrementar el seu patrimoni.
El seu advocat, Javier Sánchez-Junco, ha informat que l’emèrit ha presentat a l’Agència Tributària una declaració voluntària, sense haver rebut cap requeriment previ, per regularitzar la seva situació, el deute amb Hisenda era de 678.396 euros, amb els interessos i recàrrecs ja inclosos, que ja ha pagat segons diu el seu advocat defensor.
Pedro Sánchez, que n’estava al corrent, ha fet unes declaracions pròpies d’un gran estadista en dir que la democràcia, la justícia i l’Agència Tributària estan funcionant la mar de bé i sense cap mena d’interferències. Per altra banda i, aquí em trec el barret, va deixar molt i molt clar que la monarquia no corre cap risc a Espanya. Repeteixo, és traca d’un gran estadista.
Vegin la reacció d’alguns polítics sobre la regularització del rei emèrit.
Resulta, si més no curiós, la forma en què s’expressen els partits de la dreta, no sols no el critiquen sinó que ressalten tot el bo i millor que Juan Carlos I havia fet per Espanya. El representant de VOX manifesta que l’emèrit, com qualsevol altre espanyol, té tot el dret a acollir-se a la normativa fiscal amb els mateixos termes i condicions que la resta de ciutadans.
Sobre aquesta última opinió m’agradaria manifestar que hi estic d’acord, però afegint que també ha de tenir les mateixes obligacions i aquí em sembla que hi ha alguna diferència. S’ha publicat que la fortuna de l’emèrit està al votant dels 2.000 milions d’euros. Com l’ha aconseguit? On és dipositada? El que ha pagat a Hisenda on ho tenia, en quin banc, en quin país? Manca informació.
Ara no cal parlar d’inviolabilitat, però després d’abdicar Juan Carlos I s’ha dedicat en evitar pagar impostos, un frau que ara ha reconegut obertament. La monarquia és una institució qüestionada que només pot funcionar si és exemplar i els seus membres observen neutralitat política. En el cas d’Espanya no ha succeït ni una cosa ni l’altra.
Vegin algunes declaracions de la corona que, malauradament, no es corresponen a la realitat.
La transició espanyola, després de la mort del dictador, va resultar curiosa en alguns aspectes que han resultat una mica estranys; segons la carta magna al rei, com a cap d’estat, se li atorga un dret, el de la inviolabilitat, que el fa estar per sobre del bé i el mal i a qui no se’l pot jutjar per aquesta raó, no deixa de ser anecdòtic que la Constitució protegeixi a qui no la va jurar ni prometre complir-la, ja que ell havia jurat los principios del movimiento nacional de Franco.
Què pensen vostès, benvolguts lectors? Havent regularitzat i pagat pel tema de les targetes opaques podrà la fiscalia espanyola o suïssa imputar-lo per altres delictes o la inviolabilitat el protegirà de tot el que havia fet mentre era cap d’estat fins a la seva abdicació? Cada cop que sento dir que la justícia és igual per tothom a mi, personalment, se’m regira l’estómac.
