Constitució: Un camí alentit o desviat?

Constitució de 1978 porta de sortida cap a una Catalunya en una Espanya democràtica, plural, pròspera, justa, lliure o la “meta” era “darrere”? Es considerava “punt de partida” cap a l’abandó d’una dictadura que tant va perjudicar Catalunya.

És així? Situació actual, la desitjada pels qui la van votar llavors? Què genera avui la Constitució? Seria votada per gran majoria de catalans o rebutjada a la vista dels resultats?

Com frustrar una ascensió?

Permetin-me una experiència personal. De jove vaig formar part d’un centre excursionista. Em preparaven per a monitor. Volíem anar a una ascensió important. El grup guanyava distància entre els primers i els últims. El responsable era autoritari, poc participatiu. Tenia altres plans. Jo li acompanyava atent a com actuava. Creixia la diferència entre davantera i cua. Li va dir a un monitor: “Posa’t davant i alenteix!”. Aquest va avançar a tots. Va caminar a poc a poc. Sense que s’advertís, el grup va perdre velocitat. A mitja ascensió va dir al monitor que encapçalava: “Desvia’t!”. Va continuar la marxa, però “va errar” el camí. Vam anar perdent altura. Acabem en el fons d’una vall. La majoria, jo entre ells, quedem frustrats. Nosaltres “anàvem a un cim”. Ens van portar a una vall enfonsada entre parets! Suggereix alguna cosa aquesta experiència?

Com a consultor l’he recordat moltes vegades. L’he vist aplicada en empreses, organitzacions. També en la política. Els votants catalans tenien un projecte. Van creure el que els oferia la Constitució espanyola. L’objectiu real dels qui l’apliquen era un altre.

Com qualificar la situació actual a Catalunya, Espanya? És la que es desitjava?

Transició. Es va qualificar de “modèlica”. Mereix avui aquest adjectiu?

Constitució. Prometia molt per a Catalunya. Així es va creure. Avui, es compleixen tots els seus articles? La respecten la monarquia, els governs espanyols, els seus, estaments? Es compleixen els estatuts? Què dir de Tribunal Constitucional i la seva actuació davant el segon Estatut català? Són constitucionals les estructures judicials, militars? Equivalents als seus homòlegs d’estats considerats veritablement democràtics? Hi ha una llarga llista d’aspectes que la Constitució oferia que eren un horitzó esperançador pels habitants de Catalunya. Aquí està la realitat aplicada per l’Estat espanyol.

S’ha avançat molt econòmica, socialment. Educació, sanitat, infraestructures, són millors que el 78. Tot d’eficaços, tenen la qualitat, que es podria i deuria pel que mereixen i generen els qui treballen, viuen, tributen, a Catalunya? No. Molts indicadors suggereixen que Catalunya està clarament espoliada, infrafinançada, castigada. També, perseguida en la seva identitat i cultura. Menyspreada. l el seu pes i aportació econòmica no es correspon amb la seva incidència en la política de l’Estat. Ni en les seves pròpies polítiques. Que analitzi el lector. Hi ha molt publicat sobre el tema i no deixa res bé a la situació actual. Com qualificar l’aplicació de la Constitució espanyola als habitants de Catalunya?

I el problema Catalunya-Espanya?

La Constitució considerava com “nacionalitat” a Catalunya. Reconeixia la seva condició de “nació” històrica. Quin contingut té avui aquest concepte? Avui, Catalunya està intervinguda, tàcitament i explícitament, econòmica, política, identitària, culturalment. A més: “fora” de la Constitució i sense Estatut segons ordena la mateixa. Motiu? La majoria de votants han “reaccionat” amb dignitat democràtica per l’incompliment constitucional, estatutari, pressupostari, finançament. Volen un referèndum democràtic. Resposta espanyola: jutges i repressió policial. Presos polítics. Milers de ciutadans acusats de terrorisme per “reaccionar”. Això demostren els fets si es posen en ordre cronològic. Estaran d’acord els qui analitzin amb objectivitat, sense prejudicis ideològics, identitaris, partidistes. Què respecta la Constitució de la seva promesa de “nacionalitat”? Res.

La situació actual a Catalunya és la que van triar o triarien avui la majoria de votants a Catalunya? Gaudeixen de la prosperitat, llibertat, reconeixement, qualitat de vida, justícia social, respecte a la seva identitat: història, cultura, llengua, valors que esperaven, mereixen, de la Constitució espanyola? Hi ha una quantitat creixent d’independentistes conscients i contraris a l’actual aplicació de la Constitució. Què guanyen els qui la defensen a Catalunya malgrat aquests incompliments? Quin projecte, defensa, tenen perquè la Constitució, satisfaci a aquests milions de votants que se senten, estan, enganyats, frustrats?

Qui és el “monitor” que decideix sobre els habitants de Catalunya?

Sembla evident que també hi ha hagut, hi ha, una classe política a Catalunya, que ha anat alentint la marxa cap a la democràcia, llibertat, justícia, prosperitat. Ha anat desviant cap a una creixent dependència de l’Estat espanyol, cap a una pseudodemocràcia, insuficient separació de poders, manteniment de l’espoli, incompliment d’inversions, atac a la identitat, llibertat.

Hi ha hagut, hi ha, una classe política a Catalunya que s’ha posat “davant” dels seus partits, organitzacions (empresarials, sindicals), que ha desviat completament del cim de democràcia, llibertat, prosperitat, justícia, a la qual aspirava la majoria. Aquests partits i organitzacions dependentistes s’uneixen als seus homòlegs espanyols a una cosa ja molt coneguda: “Que s’aconsegueixi l’efecte sense que es noti la cura”. Alenteixen. Desvien.

Fins i tot entre partits independentistes, hi ha “monitors” que també “alenteixen, desvien”. No hi ha objectiu comú. I en els votants?

La Constitució no és un instrument del govern per a controlar al poble. És una eina del poble per a controlar al govern.

— Patrick Henry

És així a Espanya, a Catalunya?

On s’està ara? En els cims de democràcia, llibertat, qualitat de vida, que volien aconseguir els votants catalans el 78 o a on han portat els qui governen a Espanya, alguns partits a Catalunya?

Aquests “cims” d’aquests valors són aquí. Què ha de fer una societat catalana democràtica madura, coherent, amb dignitat? Anar cap a ella o deixar-se desviar d’elles? Què, quan està en joc?