Catalunya comença a estar com correspon
— Carmen Calvo
La vicepresidenta del govern no concreta. Fets i declaracions permeten algunes preguntes.
Fora de la Constitució? Aquesta reconeix, reconeixia, “nacionalitat”. Caldria definir aquest concepte. Va participar activament en la transició. Primer Estatut: Incomplit. Segon Estatut, “constitucionalment” elaborat, aprovat en dos parlaments, confirmat pels votants a Catalunya i signat pel rei. El Constitucional, aconstitucional en la seva composició i actuació, va anul·lar articles, va modificar uns altres, que, curiosament, continuen vigents en estatuts espanyols. Eren o no constitucionals? El text supervivent no ha estat confirmat com obliga la Constitució. Avui, Catalunya està sense Estatut i fora de la Constitució. És aquí com li correspon estar segons els constitucionalistes a Catalunya?
Intervinguda políticament i judicialment? La sentència del Constitucional sobre el segon Estatut va fer “reaccionar” a una gran part de la societat amb dignitat democràtica. Macromanifestacions pacífiques van sorprendre el món. Es va prometre via transferències bona part de l’anul·lat. Incomplit… Es publicaven maniobres d’organismes estatals contra el creixent moviment social que demana un referèndum. Entre altres notícies: “S’havia destrossat la sanitat catalana”. Lleis “socials” (pobresa energètica entre d’altres) aprovades pel Parlament, anul·lades pel Constitucional. Creixia la pressió de l’Estat. Parlament català: Majoria absoluta independentista.
Es va celebrar un referèndum que va ser reprimit violentament: Més de 1.000 ferits. Tot conegut. Com un qüestionat 155 tàcitament vigent. Líders exiliats, presos polítics després d’un judici que The New York Times va qualificar d’un “error” i una sentència que The Guardian va qualificar de “vergonya”. Hi ha més de 3.000 imputats per manifestar-se acusats de terrorisme. El govern va declarar que Catalunya segueix tàcitament intervinguda. Avui, el seu govern no té president per haver defensat la llibertat d’expressió i desobeït a una Junta Electoral que, segons es publica, no tenia autoritat. Segueixen les escoltes, detencions, molt qüestionades. És aquí com li correspon estar a Catalunya segons els dependentistes auto qualificats de demòcrates?
Sotmesa, explotada, econòmicament? Segueix l’asfíxia econòmica: 9% del seu PIB anual segons The Wall Street Journal. Estructures bàsiques: no executades. Abans de la pandèmia, aportava el 19% del PIB de l’estat, el 25% de les exportacions sent el 16% de la població. És la concentració més gran industrial del Sud d’Europa. Té un PIB equivalent o superior a diversos països de la UE. Aquesta la inclou en la “banana daurada”: Zones de gran generació de riquesa i futur econòmic. Atreu empreses tecnològiques de primer nivell internacional. Barcelona, cinquena ciutat del món en atractiu. Els qui coneixen la realitat objectiva saben que és la primera font de riquesa productiva. No rep el finançament que obliga fins i tot l’Estatut que va sobreviure. Se la qualifica “motor” d’Europa per la UE. També d’Espanya. “Catalunya ens traurà de la crisi; són els millors”, va dir Montoro. Si Espanya fos un holding empresarial, Catalunya seria el seu principal soci industrial i amb la plantilla més nombrosa i altament productiva. Però no incideix “res” en l’estratègia de l’Estat. Tampoc en la pròpia. És la màquina que ha de tirar del tren, però no decideix les vies i tampoc els maquinistes. És així com li correspon estar segons els votants dependentistes?
Sotmesa al supremacisme espanyol? Carmen Calvo diu: “Cataluña comienza a estar como corresponde; es bueno para ella y es bueno para nosotros”. Diferència clarament “dos subjectes”. Això és important. Com qualificar que sigui “un subjecte” el que decideixi com ha d’estar l’altre i sense donar opció al fet que aquest opini? Clara posició de domini, superioritat! Què és bo per a cadascun? No es tracta de “Catalunya” com un ens abstracte. Es tracta de més de 7,5 milions d’habitants que no són consultats en el que consideren bo i sí que són clarament perjudicats. En què és bo per a Espanya i els seus habitants actuar amb aquest autoritarisme, supremacisme, i provocar que tants votants vulguin independitzar-se? En què és bo per a Catalunya ser tan dependent, exclosa de la Constitució, intervinguda políticament i judicialment, explotada econòmicament, obligada a renunciar a la seva història, cultura, identitat, llengua? És així com l’Estat espanyol i els dependentistes creuen que li correspon estar?
Renunciant a la seva història, identitat, cultura, llengua? Segles abans que Espanya existís com a Estat, Catalunya era subjecte polític. Aquí va la història, els intents de castellanització. Felip IV (1650): “Hay que imponer a Cataluña los usos y costumbres castellanas”. Es van anar succeint fets. Persecució durant el franquisme. Després, Calvo Sotelo (UCD): “Hay que llenar Cataluña de gente de habla castellana parar preservar la identitat española”. Rajoy, llei Wert avui substituïda: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Encaixa perfectament en la definició de “colonització”. És així com li correspon estar a Catalunya segons els votants catalans?
El conflicte podia haver-se evitat complint la Constitució votada. No la que s’ha interpretat i aplicat. Complint els Estatuts: finançament, inversions, aportacions que obliguen a l’Estat espanyol i els seus governs. No ha estat així. Espanya podia haver estat com Suïssa i els seus cantons. La seva intenció, sembla, no era el que prometia la transició sinó ser una Espanya “de bàrbara mentalidad castellana” com la va definir Unamuno. Com a consultor he ensenyat tècniques per a evitar conflictes i resoldre’ls. Res del que fa l’Estat coincideix amb aquestes pautes d’acceptació universal. Si el contrari. El problema creix. Espanya, “vencerà però no convencerà” tornant a Unamuno. Vençuda i dominada és com li correspon estar Catalunya?
Com la volen els votants catalans? Segons vots, els menys: Depenent del que l’Estat espanyol vulgui complir a nivell Constitució, Estatuts (avui no té), pressupostos que mai s’executen, envaïda culturalment. Uns altres, la majoria absoluta del seu parlament, també majoria en vots: lliure, amb millor qualitat de vida pel que generen, autogestionant els seus recursos, respectant la seva identitat, amb justícia social avançada. Però això no li sembla importar a l’Estat espanyol. Un referèndum l’aclariria “democràticament”. Però no es concedeix. Sense veu és com ens correspon estar segons els votants catalans dependentistes?
Hi ha solucions polítiques, democràtiques. No es volen aplicar.
Com correspon ser, estar, Catalunya en qualitat democràtica, nivell de vida, llibertat, justícia social, llibertat, dignitat, identitat?
Progressiva i negativament dependent o independent amb els seus beneficis i en la millor relació amb Espanya? Ho decideix l’Estat espanyol sense els catalans o el decideixen aquests? Què és coherent?
