Dies enrere vaig publicar un article sobre la situació en què es troba Madrid a causa dels efectes de la pandèmia titulat “Estat d’alarma a Madrid a causa de la Covid-19“. Com és lògic i natural els lectors poden estar-hi d’acord o no amb el seu contingut i expressar-ho si ho creuen oportú. Així mateix, els autors hem d’acceptar els comentaris, tant si són favorables o crítics. La llibertat d’expressió existeix (cada cop menys gràcies a la política) i s’ha de respectar.
He rebut —indirectament sobretot— algunes crítiques d’aquell article, perquè feia esment a la política de privatitzacions de la sanitat en la comunitat de Madrid, que el Partit Popular havia dut a terme els últims deu anys. En l’article vaig incloure dos vídeos, un feia referència a la picabaralla política entre els governs central i l’autonòmic; l’altre descrivia, amb pèls i senyals, els canvis que s’han produït a Madrid en qüestions sanitàries.
Les picabaralles continuen, la festa de la Hispanitat, deslluïda com mai a causa de la pandèmia, va ser aprofitada per alguns polítics per fer publiques les crítiques a l’acció del govern central en lloc d’intentar un apropament que permeti superar la difícil situació del moment.
El que la ciutadania no compren és que una situació sanitària tan perillosa per la salut, s’aprofiti de forma vergonyosa per la classe política per desqualificar qualsevol decisió que no els agradi o no hi estigui d’acord. Els que abans eren opositors ara es consideren enemics. Tan difícil els resulta arribar a consensos? La salut, l’economia i els índexs d’atur no són motius, més que suficients, per intentar amb un mínim de solidaritat i per raons d’estat, deixar les picabaralles inútils a un costat i treballar conjuntament per cercar solucions?
Si van veure el vídeo que acompanyava l’anterior article sobre la sanitat a Madrid, els convido a veure el següent on es reafirma el que deia l’anterior, la forma com fons estrangers aconseguien la propietat dels hospitals de nova construcció o passaven a ser propietaris d’altres ja existents i que va suposar la pèrdua de 3.000 llits i 3.200 metges. No és estrany, doncs, que Madrid tingués els problemes que va tenir durant el primer brot de la pandèmia i que està tornant a tenir actualment.
El problema jo el veig amb la poca qualitat de la nostra classe política, malauradament penso que és així. No lluiten en favor dels ciutadans, lluiten per acumular el màxim poder i tenir assegurades les cadires per una, dues o les legislatures que siguin. Un altre problema el veig en la justícia, no és normal, per exemple, la no renovació del CGPJ perquè a un partit no li interessi perdre el poder que ara ostenta o, que la justícia hagi d’intervenir anul·lant decisions de govern, com ha passat a Madrid on el TSJM, a petició de la inefable Díaz Ayuso, ha derogat mesures encaminades a aturar la propagació dels contagis de la Covid-19.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Quines raons té Isabel Díaz Ayuso per estar enfadada amb les decisions del govern central? Fins on arribaria el seu emprenyament si Pedro Sánchez fes el que ha fet Emmanuel Macron, president de França, ordenant el toc de queda a partir de les 9 del vespre fins a les 6 del matí de l’endemà a París? No resulta vergonyós que mentre els polítics es barallin, els ciutadans puguin contagiar-se, incloent-hi la possibilitat de perdre la vida?
