Després de dues setmanes discutint, missatges creuats, trucades, d’ordres i contraordres, d’embolic jurídic, ja s’ha produït el que era més lògic. El Govern de Pedro Sánchez va decretar l’estat d’alarma a Madrid. Mesura que estarà en vigor durant els pròxims 15 dies i afectarà la capital i vuit grans municipis de la comunitat. El cap del govern central va prendre aquesta decisió per iniciativa pròpia i en contra del que pretenia la presidenta de Madrid Díaz Ayuso (PP).
En paraules del ministre de Sanitat, Salvador Illa, Ayuso «va decidir no fer res» per frenar la corba de contagis i va esgotar el Govern. «La paciència té un límit», digué el ministre en la roda de premsa on va explicar els detalls del decret. L’Executiu central creu que serà suficient que l’alarma estigui vigent dues setmanes (en casos de pròrroga hauran de ser autoritzades pel Congrés). El reial decret amb es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat la tarda de divendres, moment en què va entrar en vigor. L’objectiu era evitar la sortida de madrilenys amb motiu del pont del Pilar.
Diaz Ayuso, després de l’acte de la bandereta, no ha arribat a cap acord amb el govern central, tot i que va ser ella qui va demanar el seu ajut. Ara resulta que viu aquesta situació com si fos un calvari personal. Una persecució dels enemics socialistes que l’únic que volen es destruir-la políticament. És a dir, ella és la víctima no els que pateixen la malaltia i, menys encara, les persones que perdin la vida gràcies a la seva nefasta gestió sanitària.
El líder popular, Pablo Casado, respongué a la Moncloa davant la decisió, qualificant-la de partidista. Malgrat no estar-hi d’acord, va assegurar que tant el seu partit com Ayuso col·laboraren amb el govern central per aplicar l’alarma amb lleialtat, tot i que insistiran cada dia perquè l’aixequin. En aquest enfrontament, Casado ha actuat d’escut d’Ayuso, a qui els socialistes ataquen. Per assegurar el compliment del decret, s’han desplegat més de 7.000 policies i guàrdies civils, segons va detallar el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.
Si donem una ullada enrere en el temps, recordarem que Madrid ja va tenir molts problemes per atendre la primera onada de contagis, es va habilitar el palau de gel com a dipòsit de cadàvers perquè no es donava abast per fer els enterraments. Els experts sanitaris volien tancar Madrid però la decisió de la classe política va ser una altra. Amb el temps es va decretar l’estat d’alarma a tot el país però es va fer massa tard.
El que no s’ha explicat gaire és la situació medica i hospitalària, tant a la capital com a la comunitat, a causa de la privatització de la sanitat que es va iniciar en l’època d’Esperanza Aguirre i que, davant la pandèmia, es va demostrar incapaç de donar resposta a l’allau d’infectats, manca de sanitaris i un nombre d’Unitats de Cuidats Intensius (UCI) insuficients. Vegin el següent vídeo on es detalla com es va dur a terme aquell canvi del model sanitari a Madrid.
En una situació d’emergència com l’actual, Ayuso està més pendent de la política que no pas de la pandèmia. Davant la festa de la Hispanitat ha declarat a la premsa que la justícia, Madrid i el rei impediran que Pedro Sánchez canviï el país per la porta del darrere, mostra més que fefaent, que Madrid és Espanya dins d’Espanya, com havia declarat dies enrere..
El conegut viròleg Luis Enjuanes, el major expert espanyol en coronavirus, creu que la gestió de la pandèmia a Madrid no té ni cap ni peus i ha estat molt dur en la seva crítica a Isabel Díaz Ayuso i a la Comunitat de Madrid. No ho puc entendre, em sembla gairebé de retard mental, va assenyalar amb tota franquesa Enjuanes.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Què defensa Ayuso, l’economia o la salut de la gent? Té lògica la seva protesta actual per l’estat d’alarma? Madrid és intocable, tot i la greu situació en què es troba? No és vergonyós l’enfrontament polític creat mentre la gent corre el risc de morir?
