Aquest no és el primer cop que parlo del règim sorgit de la transició, declarat modèlic per part de la classe política que ho va dur a terme i de la premsa que així ho va pregonar als quatre vents. El pas del temps és, inexorablement, el que demostra la realitat d’aquelles grandiloqüents manifestacions i, a la vista dels resultats, podríem atorgar-li un altre qualificatiu, però de cap manera modèlic.
En els anteriors articles feia referència a la corrupció del rei emèrit, però que existeix a dojo per tot el país. També als suports a Juan Carlos i Martín Villa per part de polítics, expresidents i secretaris dels sindicats, creadors i/o col·laboradors d’aquella transició. Avui, però, vull només centrar-me en els dos problemes que han provocat el fracàs des de l’inici, del règim instaurat durant la transició fins al dia d’avui, com són la corrupció i la justícia.
La corrupció és, i ha estat, un problema que s’arrossega des del principi i no s’hi ha posat remei amb la contundència que tal problema requeria, governs, partits polítics, institucions, sindicats i persones o empreses que s’han beneficiat, han contribuït que no es recaptin 90.000 milions d’euros a l’estat espanyol segons informes publicats amb dades de la Unió Europea —Eurostat—, cosa que representa el 8% del PIB. Espanya ocupa el sisè lloc dins d’Europa en quantitat i el segon amb relació al PIB.
Vegin un vídeo on de forma clara, s’explica perquè existeix la corrupció a Espanya.
L’Estat hauria de destinar més mitjans i recursos per lluitar contra aquesta plaga i castigar, amb tot el pes de la llei, als seus responsables, no fer-ho significa apujar impostos als assalariats a fi de poder disposar dels recursos necessaris que les administracions requereixen per atendre les necessitats de la ciutadania: Pensions, salut, educació, infraestructures, cultura, medi ambient, etcètera.
Tot i ser un gran i greu problema, la justícia és, segons el meu punt de vista, el pitjor que existeix a Espanya. Dues són les causes que és l’han causat, la primera la llei d’amnistia de 1977 i la segona és la continuïtat respecte al franquisme, no hi ha hagut un trencament. Al principi de la dècada dels 80 el Constitucional va dictaminar que el dret franquista havia de considerar-se dret vàlid, podia, haver optat per declarat invalides algunes lleis i les sentències repressores, però les va considerar vàlides i s’han de tenir en compte com a tals.
Un cop acabada la guerra civil la repressió va continuar contra els vençuts de la contesa. Només a Catalunya va haver-hi 81.000 persones processades, 78.000 imputades en consells de guerra, 3.358 van ser afusellades i 648 van morir a la presó. A més s’hauria de tenir en compte les depuracions, els exilis, els camps de concentració i els desapareguts. Cap d’aquelles sentències han estat anul·lades o modificades. Era aquesta la manera de passar pàgina i no remoure les ferides amb l’objectiu de construir una democràcia que seria -així ho deien- l’enveja de tot el món?
Podem estar orgullosos d’aquesta justícia? És normal que moltes famílies s’hagin vist obligades a acudir a la justícia argentina a posar querelles per crims comesos durant la dictadura franquista? Sap la ciutadania que s’ha intentat interrogar o extradir una vintena de ministres, metges, jutges i policies d’aquella època i que Espanya no ho ha permès? En molts casos considera que els delictes han prescrit, en altres s’aplica la llei d’amnistia.
No és una veritable vergonya tenir més de 114.000 cadàvers en cunetes repartits per tota la geografia peninsular? Espanya té el malaguanyat honor de ser el país en més desapareguts darrere Cambodja. Podem assegurar que la transició va ser modèlica i el règim del 78 el millor que s’ha fet?
Vegin “democràticament” de quina forma s’escullen el jutges i la cúpula judicial a l’estat.
No voldria acabar sense recordar una notícia aclaridora: Carlos Lesmes, president del Suprem i del CGPJ, en la inauguració de l’any judicial, ha renyat els partits polítics per la no renovació del Consell i els càrrecs que d’ell se’n deriven en l’àmbit de tot l’estat. Ara bé, no ha dit pas que s’hauria de modificar el sistema de nomenaments i que aquests mai no haurien de ser decidits per la classe política. Probablement el sentirem algun dia manifestar l’existència en ferm de la separació de poders.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Transició modèlica o negociació fraudulenta per passar pàgina i no condemnar el franquisme? Consideren, amb aquests antecedents, que Espanya gaudeix d’una democràcia plena? Per què tants polítics, d’abans i d’ara, defensen el règim del 78? Aquest va ser el gran pacte o la mentida de la transició?
