11.5 C
Barcelona
Dilluns 8 març, 2021

Objectiu: Salvar el règim del 78 (II)

Relacionats

El que sabem segur sobre el 23-F

Se n'ha parlat molt aquests dies en complir-se el quaranta aniversari del fallit cop d'estat del 23-F. Fallit de debò o exitós...

On és la democràcia plena de la qual parla en Pedro?

M’he fixat que en Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos o França, on de vegades es produeixen  manifestacions de protesta, els seus...

A 40 anys del 23-F, sabem tota la veritat?

Es compleixen quatre dècades des d'aquell dia en què va tremolar la majoria de persones que habitava a l'estat espanyol en aquell temps, molts...

Constitució: Un camí alentit o desviat?

Constitució de 1978 porta de sortida cap a una Catalunya en una Espanya democràtica, plural, pròspera, justa, lliure o la “meta” era...

Dues setmanes després del manifest de suport al rei emèrit, Rodolfo Martin Villa ha rebut el mateix per part de tots els expresidents vius, sense excepció i per sobre de les fronteres de partit, en llenguatge diplomàtic entenent que allò que ho motiva és considerat com una agressió exterior de la màxima gravetat, que no admet diferències polítiques, reclamant i aconseguint la unitat de la nació espanyola i el seu més que famós règim, del 78.

Que quatre expresidents espanyols, encara vius, facin aquest gest insòlit, per adreçar-se a la jutgessa argentina Maria Servini en defensa del dirigent franquista Rodolfo Martín Villa, que va estar cridat a declarar en l’anomenada “querella argentina” ha provocat aquesta solidaritat. Que Aznar i Rajoy facin el gest no pot estranyar a ningú, ja que són del mateix pal que Martín Villa. Que el faci Felipe González ja no resulta estrany tampoc, vist el seu paper aquells anys. Ara bé que el signe Rodríguez Zapatero, després d’haver-se significat amb la llei de la memòria històrica, és el que indica la importància que dóna l’estat espanyol a aquesta querella.

El més vergonyós, al meu entendre, no són les cartes presidencials sinó les de destacats dirigents de la transició. Miquel Roca i els líders històrics de la UGT i CCOO s’han afegit a la maniobra. I també Josep Borrell, fidel a la seva política de ser protagonista de l’obra de teatre, per dolenta que aquesta sigui. El règim en ple ha sortit com un sol home en defensa d’un ministre de Franco que té les mans tacades de sang i que va ser titllat de criminal per alguns dels que avui el defensen. No defensen a Martín Villa, es defensen a ells mateixos i la seva obra política, el règim del 78.

Aquest dijous passat l’exministre Rodolfo Martín Villa, antic falangista i posteriorment membre d’UCD, va declarar davant la jutgessa argentina Maria Servini, encarregada de la querella contra els crims del franquisme i la seva defensa es va basar en una premissa principal i falsa: Que durant l’època de la Transició no va existir a Espanya cap mena de genocidi.

Arribat a aquest punt voldria recordar un fet que ho desmenteix: El 3 de març de 1976 a l’església de Sant Francesc d’Assis a Vitòria, la policia va carregar a cops de porra contra uns assemblearis reunits després d’una vaga laboral i no permetent-los entrar a l’església on ja hi havia 5.000 persones a dins. Al rebre l’ordre de desallotjar el temple, la policia va trencar els vidres tirant pots de gasos lacrimògens, cosa que va forçar obrir les portes i que sortís la gent per respirar.

A fora la policia els esperava i els va rebre a trets, més de dos mil dit per ells mateixos, que van acabar amb la vida de cinc persones i un centenar de ferits de bala. En aquella època ni les vagues ni les concentracions eren permeses, per aquesta raó molts cops es reunien en esglésies on la policia no gosava entrar i no ho van fer, els van obligar a sortir per força i ja sabem la resta. Si aquest fet no es considera genocidi per part de Martin Villa i els que li donen suport no cal seguir parlant-ne.

La querella argentina és un esforç heroic, que no podrem agrair mai com cal, una odissea humanitària destinada a trencar la barrera d’impunitat concebuda per Espanya per tapar els crims del franquisme, i evitar que siguin jutjats i per protegir així la seva pervivència. Ja fa deu anys que els jutges argentins lluiten per oferir als querellants la justícia que Espanya els nega sistemàticament, sobre vint persones concretes, algunes ja mortes com Billy el Niño entre altres, sense haver pagat per allò que van fer, pesa una ordre de detenció que Madrid desafia, entrebanca i no permet.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Consideren normal aquesta situació? Troben normal que es produeixin aquestes mostres de suport? Quina finalitat pot justificar la negativa per investigar els crims del franquisme? Podem estar orgullosos d’una transició que ignora aquests fets? Quins motius pot al·legar la justícia espanyola actuant així que no sigui justificar el maleït règim del 78?

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Últims articles

Vint-i-cinc anys de l’arribada d’Aznar al poder

El diumenge passat vaig tenir la paciència de seguir l'entrevista que Jordi Évole va fer-li a José Maria Aznar a la sexta i, he de...

La credibilitat minvant de la monarquia espanyola

El passat 23 de febrer es va celebrar un acte per rememorar el 40è aniversari del 23-F. El cop d'estat que no...

Monarquia o república? Per què? Com?

Nós, que valem tant com vós, jurem davant de vós, que no sou millor que nós, que junts valem més que vós,...

23-F: Rocambolesca setmana d’aniversari

De cap manera podia imaginar que, en complir-se aquesta setmana el quaranta aniversari del cop d’estat del 23-F, es donessin una sèrie...

El que sabem segur sobre el 23-F

Se n'ha parlat molt aquests dies en complir-se el quaranta aniversari del fallit cop d'estat del 23-F. Fallit de debò o exitós...