Per què vol ser independent Catalunya? (VIII/XI)

Per a preservar la seva identitat, cultura, llengua.

L’independentisme uneix un altre motiu als 7 anteriors, per…

1. Defensar la seva pròpia història davant els qui la ignoren, volen anul·lar-la.
2. Optimitzar el nivell de vida de “tots” els habitants de Catalunya pel que generen amb el seu treball. Depenent de l’Estat espanyol no és possible.
3. Gaudir de total llibertat individual i col·lectiva davant els qui la impossibiliten, castiguen, política, econòmica, judicial, policialment.
4. Aplicar una justícia social necessària que l’Estat espanyol impedeix.
5. Viure en veritable democràcia. A Espanya disminueix acceleradament.
6. No seguir sota una monarquia incoherent, corrupta, incompetent, antidemocràtica.
7. No ser tractada com una colònia.

Identitat nacional

“Som una nació” (juliol de 2010). Partits Polítics, sindicats, més de 1.600 organitzacions, més d’un 1.500.000 de persones, en macromanifestació a Barcelona, és un indicador clar d’“identitat”.

Concepte amplíssim. La “identitat nacional” genera la “identitat política”, consciència de ser “subjecte de decisió amb drets polítics propis”.

Molts determinants emocionals i racionals. Tots porten raó des de la seva perspectiva. Entre independentistes i dependentistes vaig escoltar el següent diàleg: Aquests li indiquen a aquells que el seu DNI expressa clarament: “Identidad: Española. Has nacido en España”! Un independentista refuta: “Si una yegua nace en una quadra de vacas, es una vaca? Si un capitalista nace en Cuba, es comunista? Si un francés nace en Inglaterra es inglés? Si un católico nace en Arabia Saudita es musulman?”. No va haver-hi resposta.

Indagant, vaig preguntar per què seguien als seus equips esportius. No ho sabien. Era ”un sentiment”. “Viva er Beti manque pierda!”. Deien que “és més fàcil canviar de vot que d’equip”.

La “identitat nacional” té molts orígens: Històrics, culturals, socials, polítics, etnogràfics, religiosos, familiars, ideològics, idiomàtics, educatius… Tot contribueix al fet que cada persona o col·lectivitat es “senti identificada” a si mateixa i diferenciada d’uns altres.

Algunes declaracions…

• Quevedo (1640): ”Són els catalans un avortament monstruós de la política”.
• Patiño (Felip V, 1715): “Els catalans són apassionats de la seva pàtria”.
• Voltaire (1751): “Catalunya pot prescindir de tot l’univers, però els seus veïns no poden prescindir d’ella”.
• Silvela (1900): “El sentiment català és una malaltia”.
• Galinsoga: “Todos los catalanes són una mierda”, “Cataluña ha de ser destruida, aniquilada”.
• Bernabeu: ”Me gusta Cataluña y la quiero a pesar de los catalanes”.
• Calvo Sotelo (UCD, 1983): “Hay que llenar Cataluña de gente de habla castellana para  assegurar el mantenimento del sentimiento español”.

Hi ha moltes més. Elogioses o crítiques coincideixen en alguna cosa, s’admet una identitat, una personalitat pròpia. Una cultura específica, una llengua viva. Hi ha “reconeixement explícit, diferenciació”. I molt més.

El relator de l’ONU reconeix a Catalunya com a “minoria nacional”.

Identitat cultural

Es defineix “identitat cultural” d’una empresa, organització, país… “conjunt de creences, pautes, valors, normes no escrites, que guien la conducta habitual, pràctica, dels seus components”. L’atàvic conflicte “España/Catalunya”, ofereix molts episodis originats per les seves respectives “identitats”. Hi ha proves que Catalunya intenti imposar la seva identitat a Castella, a Espanya? No conec. Intenta “defensar” la seva. I d’imposar la castellana primer, espanyola després, a Catalunya? Moltes. Aquí està la història..

• 1650 (Felip IV): “cal reduir Catalunya als usos i costums castellans (espanyols)
• Es pot recordar a Calvo Sotelo: “omplir Catalunya de gent de parla castellana per a preservar la identitat espanyola”
• 1928: Martínez Anido a Primo de Rivera (dictador): “cal omplir Catalunya del pitjor d’Espanya”. (!?)
• Les “cases regionals” a Catalunya van ser iniciativa política per a conservar la identitat dels emigrants i que no s’integressin en la cultura catalana.
•  Hi ha molts més dades comprovables.

Identitat lingüística

• Felipe V, després de la guerra de successió: “Que a les escoles no es permetin llibres en llengua catalana, escriure ni parlar dins d’elles”.
• Carlos III (1768) prohibia terminantment l’ús del català en qualsevol àmbit acadèmic, fins i tot en les converses quotidianes, i, reveladorament, manava “en tot el Regne s’actuï i s’ensenyi en llengua castellana”.
• Franco (1940), circular del Govern Civil de Barcelona sobre “l’ús de l’idioma nacional en tots els serveis públics”. Es proclama “l’espanyol com a únic idioma vàlid per a la vida pública”.
• Llei Wert (Rajoy, 2013), “cal espanyolitzar als nens catalans”.
•  El Parlament català aprova defensar la llengua pròpia. El Constitucional ho prohibeix.
• El relator de l’ONU diagnostica a Catalunya perjudicada pel tracte que l’estat espanyol dóna al català en el camp educatiu i judicial. La realitat social demostra desconnexió entre la cooficialitat del català i la seva veritable presència en sentències, etcètera. En judicis s’obliga a parlar castellà el que limita la capacitat de defensa de l’acusat.
• L’Estat espanyol obliga al fet que comunicacions entre Catalunya, València i Balears s’expressin en castellà en lloc del català que utilitzen des de fa segles.
• Catedràtics espanyols (Juan Carlos Moreno) reconeixen la “colonització lingüística” del castellà sobre la llengua catalana.
• Es rebaixa el català a “dialecte”.
• Immersió lingüística. Establerta perquè els immigrants tinguessin les mateixes oportunitats laborals, socials. Reconeguda internacionalment. S’intenta anul·lar per a afavorir el castellà.
• 180 universitats internacionals ensenyen català. Als Estats Units d’Amèrica, 21. A Espanya, només 7. Dominen català 10 milions de persones. Més que diferents estats membres de la UE el seu idioma.

Guerra d’independència

Diferents orígens. Torno al diàleg inicial. Els dependentistes intentaven continuar defensant, justificant, la identitat espanyola i la inexistència de la catalana. Un independentista va preguntar per què van reaccionar els madrilenys contra els francesos? Hi havia motius d’identitat, religió… Què haurien fet si hagués guanyat França i aquesta hagués imposat el mateix que ja va fer a Catalunya? Anul·lació de les seves lleis i drets històrics, tancament d’universitats, prohibició del castellà i imposició del francès, expulsió dels funcionaris madrilenys i substitució per francesos, etcètera? Com haurien reaccionat els madrilenys? Silenci…

És possible la convivència d’identitats?

Sí. Suïssa ho demostra. Cada cantó conserva la seva identitat, lleis, llengua. Es parlen quatre idiomes. Cadascun manté una alta independència i “cedeixen” poder per a crear un mínim estat central. A Espanya, l’Estat central diu cedir competències, recursos, a les autonomies. No compleix però manté un rígid control. Imposa el que els independentistes, i molts altres, consideren “identitat castellana”. Ho deia Unamuno. Fins i tot Ortega: “España no existe; es un invento de Castilla”.

Cal sentir la identitat catalana per a ser independentista?

No. En la independència dels EUA no es va qüestionar identitat, origen, religió, llengua. Va importar la llibertat, l’autogestió dels recursos que es generen, fer un Estat nou, plenament democràtic, orientat al futur sent els habitants, “tots”, els qui governen sense dependència d’una monarquia, metròpoli explotadora, colonitzadora, autoritària.

Ningú mestressa a la seva pàtria per ser la més gran, la més rica o la més avançada, sinó perquè és la seva.

Els independentistes catalans han “reaccionat”. Vuitè motiu per a independitzar-se.

 Defensar la identitat pròpia, cultura, llengua, valors, davant els qui volen anul·lar-los.