Llegeixo a la premsa: El tribunal suprem amenaça de suspendre el tercer grau dels presos polítics; un recurs de la fiscalia sembla que sigui suficient per suspendre les sortides de la presó. Si resulta estranya la pregunta de l’encapçalament és per una cosa molt curiosa, el govern espanyol avala aquesta decisió. Un cop més, la separació de poders brilla per la seva absència.
Com molt bé diu el periodista, Vicenç Villatoro, qui canvia les regles del joc a mitja partida no és qui les defensa, és qui vol guanyar la partida. És lògic pensar que els tribunals són els que han de garantir les regles del joc, però d’un temps cap aquí, en la partida contra l’independentisme, la justícia espanyola genera nova doctrina contradient l’anterior.
Semblen decisions que es prenen a mida del cas, i diferents de les que s’apliquen a altres casos, retocant les regles del joc a conveniència. Lesmes, president del suprem ja va dir molt clar: l’objectiu és la victòria i la justícia és l’instrument per aconseguir-la; el tercer grau ha ofès l’espanyolisme i això no es podia permetre.
El mateix dia que es publiquen aquestes notícies, en destaca una altra ben curiosa, s’han rebaixat les penes que havien estat imposades als assaltants de la Blanquerna a Madrid. La llei sembla que s’utilitzi segons els objectius i l’eina que es fa servir a una determinada idea de l’estat. Com bé diu Villatoro. Això no és l’estat de dret. Això és el dret de l’estat.
El Tribunal Suprem ha tret, un altre cop, la seva cara més intransigent. El missatge sembla prou clar: als presos polítics ni aigua. Com quedem? No eren només polítics presos? Cal deixar constància que la resolució del Suprem espanyol ha estat possible gràcies al recurs presentat per la fiscalia del govern PSOE-Podemos. Crec que seria bo no oblidar-ho.
Al mateix temps que això passa, s’està jutjant als integrants de la mesa del parlament a Barcelona. De què se’ls acusa? Doncs de permetre que els parlamentaris poguessin fer l’ús de la paraula en temes que no van agradar. Ara, gràcies a un canvi en la interpretació de la llei, els tribunals podran dir-li al Parlament de què es pot parlar i de què no se’n pot parlar. En teoria la sobirania resideix al Parlament però des d’un despatx se li pot negar.
Podríem seguir parlant de la justícia, ja que, avui dia, sembla el poder més gran que tenim a Espanya. Estem pendents de la sentència que l’Audiència Nacional dictaminarà contra el major Trapero i la cúpula dels mossos d’esquadra. De rebel·lió s’ha rebaixat a sedició i segons notícies sense confirmar, se’ls podria condemnar només que per desobediència, ja que no sembla que estiguin disposats a concedir-los l’absolució.
No voldria acabar aquest article sense fer-li abans la següent pregunta a Pedro Sánchez: Està segur de voler resoldre el conflicte que té Espanya amb Catalunya? Creu de debò que l’actual situació ho ha afavorirà? Tot i que Oriol Junqueras defensa la mesa de diàleg amb entusiasme, jo vist tot el que he vist, no confio gens en vostè, encara que els seus ministres l’aplaudeixen quan arriba al despatx Pel que a mi respecta no té cap tipus de credibilitat per aconseguir-ho mentre sigui la justícia la qui ho decideixi.
