En vista de l’actual situació de la monarquia espanyola, els espanyols en general, a banda dels catalans en particular, estan modificant la seva opinió respecte a l’estructura política que existeix actualment a l’estat. La pregunta que Adolfo Suárez no es va atrevir a formular en el seu moment, està sent reclamada cada cop amb més intensitat.
A l’inici de fer-se públiques totes les notícies que ara sabem, vaig rebre un WhatsApp d’un amic de Madrid que deia: Que el rei d’Espanya tingui la seva fortuna personal en un altre país diferent del seu per no pagar a hisenda com els seus súbdits, seria suficient raó per fer, com a mínim, un referèndum per votar entre monarquia o república.
Si féssim un repàs de què ha estat la monarquia dels Borbons fins al dia d’avui, tant en l’àmbit personal com a escala política observaríem que ha estat un desastre en quasi tots els sentits. Els convido a veure un vídeo que recull una part del que han estat els Borbons a Espanya.
Estic d’acord en el fet que la ciutadania, a través dels seus impostos, és la que es fa càrrec de la despesa que representa l’administració i la governabilitat però quan llegeixo que Espanya té més polítics que França, Alemanya i Itàlia juntes em cabrejo bastant. Igual em passa quan m’assabento que tenim més cotxes oficials que els EUA.
En el que no estic gens d’acord és que cada cop que he d’omplir el dipòsit del cotxe a la benzinera, hi hagi un polític —tot un cap d’estat— que se’n beneficiï descaradament a costa dels contribuents que li paguem el sou, a sobre s’endú els diners a l’estranger, no els declara ni, evidentment, paga els impostos que se’ns exigeix als ciutadans.
El president espanyol, Pedro Sánchez, ha fet unes declaracions on es mostra preocupat per les notícies que van apareixent, però intenta que no afectin la institució monàrquica que ara representa Felipe VI. Insinua un canvi en l’aforament dels polítics i, que també afectaria el rei, modificant si cal la Constitució, cosa que implicaria un gran consens en l’àmbit polític espanyol.
He publicat tres articles sobre la inviolabilitat del rei i ara no repetiré els motius pels quals no hi estic d’acord. Però aquesta defensa que s’està duent a terme en favor de la monarquia i qui la representa actualment em sembla exagerada. El rei Felipe sabia, com a mínim un any abans, de l’existència del fons d’inversió del seu pare a Panamà del que ell era beneficiari i no va dir ni va fer res al respecte.
Quan tot ha sortit a la llum pública ha sigut quan ha reaccionat, primer davant notari per dir que renuncia a l’herència del seu pare, després retirant-li l’assignació anual que li correspon com a rei emèrit i ara, segons es publica a la premsa, es rumoreja o planteja un exili daurat a Costa Rica en comptes d’instal·lar-se a Galícia com també s’havia dit de bon principi.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Podrem refiar-nos de Felipe VI en vista de tot l’historial de la saga borbònica i la seva tardana reacció contra el seu pare? No oblidem que la legitimitat actual de la corona va néixer el 18 de juliol de 1936 i, per decisió de Franco, es va restablir de la forma i manera que tots coneixem. És suficient garantia de futur o tal vegada seria bo que la ciutadania pogués opinar?
Si segons l’article 1.2 de la Constitució, la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. No seria lògic que el poble pogués expressar la seva preferència entre monarquia i o república com a forma d’estat?
Jo es que personalment estic en un estadi, que no és altre que la llibertat de Catalunya. El dilema República/Monarquía tant se me’n dona. Que la Monarquía espanyola son bastant impresentables, si, com tots els altres poders d’aquest Estat improductiu, depredador i a sobre megalòman. Jo el que vull i crec, és en la llibertat. I per començar, amb la llibertat de Catalunya. I després, amb errors i encerts ja anirem decidin.
Dintre de les limitacións generals i com espècie, com a poble, com indivíduos, la llibertat, tota la llibertat posible, la escassa que ens queda o tenim com a essers humans és totalment irrenunciable per vital. Això si ens ha de preocupar i molt. També, i tant, repeteixo, com a poble. Ser lliures i després responsables com a nació que som, tots ho sabem prou, gran i digne.