La pandèmia declina. La “nova normalitat” exigeix l’adaptació a pautes “anormals” per supervivència personal, familiar, col·lectiva. És l’única “nova normalitat”?
En Desenvolupament Organitzacional, els consultors investiguem la “cultura organitzacional”. És clau diagnosticar quines “pautes, valors” es consideren “normals” perquè determinen l’èxit o fracàs de qualsevol organització, empresa, país, sistema polític, partit, economia, etcètera. A Espanya, a Catalunya, hi ha situacions que serien molt “anormals” en estats seriosos però que s’assumeixen com a “normals”. Exemples…
Publicat: el rei emèrit va participar activament en un cop d’estat i que avui està implicat en importants assumptes de comissions, evasió de capitals, etc. S’impedeix investigar-ho per “inviolable”. Això és normal? Felip VI, defensor o opressor de Catalunya? Què li deuen els catalans a la monarquia espanyola? No és una “nova normalitat” monàrquica. Ens cal continuar acceptant-la?
Monarquia espanyola. De gran actualitat. La monarquia no assegura en absolut que el cap d’estat sigui la persona més competent. Els Borbons ho demostren i encara més davant Catalunya. Què es confirma des de Felip V a Felip VI? 306 anys! Respecte o imposició? Equival la monarquia espanyola a les europees?
Partits polítics “a” Catalunya. Diuen representar i defensar els millors interessos dels seus habitants. Haurien de consensuar plans per a recuperar tot el molt que ja hi ha en fallida i més després de la pandèmia i anys d’incompliment de l’Estat espanyol. No tots ho fan. Hi ha partits a Catalunya les decisions dels quals, votacions, declaracions, perjudiquen, no ens beneficien. Defensen les seves pròpies ideologies, posicions, objectius, amb sessions bastes, desqualificacions, que en res propicien el necessari consens i als habitants de Catalunya… Això és normal en democràcies serioses?
És ineludible un “projecte comú” perquè la societat catalana tingui possibilitats de sortir de la crisi estructural de la seva dependència d’Espanya i aconseguir el nivell que pot per la seva realitat i potencial. Ha d’estar assumit per “tots” i al fet que “tots” aportin el seu màxim esforç. Succeeix? No sembla. Predomina el constant intent de “assetjament i enderrocament” per a ocupar el poder pel poder i representar al poder espanyol a Catalunya. Moltes denúncies. Cap proposta possibilista. Absència total de propostes estratègiques i de futur. Pur tactisme partidista, ideològic. Fins i tot, una mica menor, entre partits independentistes. Es defensen models puntuals de present. O pitjor, de passat. Hi ha una nova “normalitat” política a Catalunya? A qui beneficia?
Justícia i policia política espanyola. El conflicte Espanya-Catalunya es va agreujar amb l’anul·lació d’articles del segon estatut. “Cop d’estat” del Constitucional ho va qualificar Pérez Royo (Catedràtic de Dret Constitucional, Universitat de Sevilla).
S’ha publicat moltíssim. La premsa internacional, la justícia de diferents països europeus, (Alemanya: Slevig Holstein); tribunals europeus han desautoritzat el Suprem espanyol pels presos polítics. Hi ha més judicis pendents d’inici i de sentència. Hi ha actuacions clarament “anormals” segons referents d’estats veritablement democràtics. Publicat: Hi ha instruccions realitzades sobre informes policials falsos o manipulats. Organismes internacionals (ONU, Amnistia Internacional, etcètera) demanen la llibertat dels presos polítics però s’ignoren. Això és normal? Felipe IV (sobre el 1650) “Hay que imponer a Cataluña los usos y costumbres castellanos“.
És una nova/vella “normalitat judicial, policial” imposada a Catalunya?
La pandèmia va paralitzar l’anomenada “taula de diàleg”. El govern espanyol deia que “la solución solo puede producirse mediante el diálogo”.
Es va dialogar després del retorn de Josep Tarradellas; per a la Constitució, en què es reconeixia Catalunya com a “nacionalitat” històrica; Per als estatuts. Resultat? Incompliments per part espanyola. Això és normal en un estat seriós?
Avui, Catalunya està fora de la Constitució. El text supervivent no ha estat confirmat pels seus votants. Catalunya: Amb el 16% de la població genera el 20% del PIB, el 25% de les exportacions rep per sota del que li correspon i obliga l’Estatut; l’Estat no compleix ni amb la seva obligació en temes socials. Els governs no publiquen les balances fiscals però està admès que Catalunya pateix un espoli crònic de més de 16.500 milions d’euros anuals. Això és normal?
El parlament català demana un referèndum com Regne Unit, el Canadà. L’Estat espanyol el reprimeix.
Dues preguntes del model Harvard per a resoldre conflictes
Existeix real predisposició a l’acord per part de l’Estat espanyol? Es va dir: “Sense violència es pot parlar de tot”. Quan Catalunya va intentar que parlessin les urnes es va reaccionar amb una violència policial que va escandalitzar al món democràtic. Més de 1.000 ferits! Presos polítics. Centenars de persones pendents de judici. Sancions milionàries. Això és normal i suggereix possibilitat de diàleg?
Existeix resposta a les exigències pacífiques i democràtiques del parlament català? Al contrari. Es mantenen les limitacions econòmiques, polítiques, identitàries, lingüístiques; incompliments pressupostaris, tàcit 155. Es manté l’asfíxia que perjudica la sanitat, educació, treball, infraestructures de “tots” els qui viuen a Catalunya Es pretén mantenir com a “normalitat” aquesta situació que és tan “anormal”?
“El futur depèn del que facis avui” va dir Gandhi.
La pandèmia obliga a una “nova normalitat”. Objectivament, a Catalunya sembla que se li continua aplicant una “vella normalitat”. En quin, per a qui, és el millor?
Què volen els habitants de Catalunya per al futur de les seves famílies? Un país “normal” amb democràcia, prefectura d’estat, polítiques, justícia i policia, prosperitat, llibertat, de tall Europeu o adaptar-se a la “normalitat” depenent d’Espanya?
Com hauria de reaccionar una societat democràtica “normal” davant totes aquestes “anormalitats” que imposa l’Estat espanyol a Catalunya?
