En aquests moments de greu crisi sanitària, provocada pel Covid-19, no sols afecta la política sinó que la condiciona totalment fins al punt de deixar en evidència el govern actual i l’anterior, com a mínim. Aquesta crisi ha deixat al descobert les greus mancances que pateix Espanya per les seves polítiques errònies en tots els sentits, social, econòmica, despesa publica i manca de previsió. Ara algun partit dels denominats espanyols aprofita per fer-se “el español del año”.
Vegin una mostra de la picabaralla existent des de l’oposició de VOX.
Només cal mirar enrere per veure les incongruències fetes pels governs espanyols els últims deu anys. La despesa realitzada ha estat la següent: Més de 55.000 milions d’euros en l’AVE, rescat de la banca per 60.000 milions, condonat a les elèctriques 3.400 milions, el Castor 1.700 milions, rescat d’autopistes de Madrid 5.000 milions. Si afegim el càlcul estimat de l’evasió d’impostos en 80.000 milions/any i el de la corrupció en una xifra similar, s’entén l’actual situació econòmica.
En època de crisis l’estat ha continuat invertint en l’AVE. Espanya té la xarxa mes gran del món després de la Xina i tothom sap que és deficitària a excepció del trajecte Madrid-Barcelona però s’ha continuat la seva inversió. Espanya va preferir buidar la guardiola de les pensions abans que parar el seu projecte ferroviari, a canvi va haver de retallar en sanitat i educació en comptes de fer-ho en despesa militar o en administració, ambaixades i consolats.
Europa va voler invertir en un corredor mediterrani de mercaderies per connectar diferents ports des d’Estocolm fins Algesires, aquest eix connectaria els ports de València, Tarragona i Barcelona. A què ve ara que l’estat s’entesti en un traçat alternatiu via Madrid i passant pels Pirineus? Això fa que es desviïn diners concedits a l’eix mediterrani per tenir una estació a Madrid. Raó econòmica o política? I quants diners han costat els aeroports de Ciudad Real i Castelló? Aquest últim cinc anys sense avions
Totes aquestes disbauxes han provocat que, amb la crisi sanitària, Espanya es trobi amb la soga al coll i que la paralització de l’activitat econòmica no la pugui administrar per manca de liquiditat. Alguns països d’Europa no estan disposats a fer-se’n càrrec de la factura espanyola amb els seus estalvis. Perquè Espanya, i també Itàlia, s’ho hagin patejat tot alegrement sense cap mena de previsió.
Finalment s’ha arribarà a un acord però el cost que representarà serà molt difícil d’assumir, més tenint en compte que serà la classe treballadora la que patirà les conseqüències d’aquesta mala política que ha imperat en aquesta última dècada. Els polítics espanyols s’han queixat de la poca solidaritat d’algun país europeu però no he escoltat cap mena d’autocrítica per part espanyola.
Vegin la resposta de Pedro Sánchez a l’atac que ha suportat per part d’Abascal (VOX).
Espanya no té polítics brillants i l’actuació, tant del govern com de l’oposició, ha estat nefasta fins al punt d’anar cadascun per separat a la vista de la inoperància del govern central a l’hora de decretar l’estat d’alarma -tard i malament- així com el caos en l’avituallament i distribució del material sanitari per fer-hi front a la pandèmia, sort en tenim dels professionals mèdics, d’infermeria, auxiliars, etc. que demostren dia a dia, la seva entrega i capacitat per resoldre els problemes que els polítics ha estat incapaços de solucionar.
Preguntar-nos com acabarà la crisi sanitària és difícil de diagnosticar, però queda molt i molt clar que es necessita un canvi radical en la política espanyola i és força difícil que es produeixi a curt termini a la vista de les picabaralles que veiem aquests últims dies aprofitant la crisi i les decisions que es prenen sense tenir en compte les opinions dels experts sanitaris.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Què pot esperar Catalunya del govern espanyol? Hi ha qui encara defensa que formant part d’Espanya estarem millor que en una república catalana independent, a aquells que s’ho creuen i ho defensen els demanaria quin és el seu full de ruta i me’l fessin arribar. Ho faran?
Autocrítica? Nivell dels polítics espanyols d’ara i de sempre? Ara pitjor? Encara pitjor? Pot ser? I tant!!!!! A la manca de nivell polític l’acompanya la manca d’autocrítica. Fan pena, tots plegats, encara que podría ser que el problema de fons també fos un altre més greu: el taratnà, la idiosincràsia dels espanyols que els hi agrada ostentar poder polític, remenar les cireres, és d’un perfil xulesc, megalòmen, gens pragmàtic i poc realista. No s’equivoquen ara, porten 500 anys equivocant-se i persisteixen.