És igual legalitat, justícia i legitimitat?

En diem legalitat (del llatí legalitas-atis) a tot aquell acte, compromís, contracte o norma que està emparada per una llei fonamental de l’estat. Es podria afegir d’estat democràtic, tota vegada que en una dictadura les lleis són imposades, sense cap tipus de consens, i a voluntat o designi del dictador. Serà legal, per tant, tot allò que estigui comprès dins la llei i el seu reglament.

En diem justícia a la virtut moral per la qual tothom té com a guia la veritat, tothom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret aliè. Allò que s’ha de fer segons el dret i la raó. Direm que una causa és justa si ho és conforme a la llei, si satisfà les justes aspiracions de les persones.

En direm legítim a tot allò que està fonamentat en el dret i vàlid perquè és conforme a la llei, i als principis generalment acceptats. Sembla que les tres definicions van agafades de la mà i són, com una mena de trilogia, una sola cosa en comú i les tres branques que la sustenten, almenys teòricament, hauria de ser així.

La llei és sempre justa? El que és legal és sempre legítim? Pot ser il·legítima una causa justa? No sóc ni jurista ni advocat i per tant se’m podrà rebatre, per part dels experts, les meves afirmacions però, en el dia a dia, la història ens permet, a mi i a qualsevol observador, veure les incongruències que es donen i s’han donat a través dels temps.

Algunes de les lleis franquistes promulgades en acabar la guerra civil eren, en molts dels casos, contràries al dret internacional, l’acarnissament dels guanyadors envers als que perderen la guerra va ser brutal, no faré una llista de normes o lleis que els perjudicaren al llarg de la seva vida, tothom ho sap o hauria de saber-ho. Ja d’entrada és tractava d’un govern il·legítim (cop d’estat contra un govern legalment constituït) es pot dir, sense por a equivocar-nos, que les lleis podien ser legals, però en molts casos no eren justes.

Observem al llarg de la historia que, durant segles, han existit lleis que, emparades en el poder temporal dominant o el religiós. eren del tot il·legítimes. Com es pot entendre sinó el que es denominava Santa Inquisició? O la prohibició de publicar la Bíblia en llengües vulgars i només fer-ho en llatí i així impedir al poble saber-ne el contingut? L’esclavatge va ser molts segles una lacra per a mig món, l’església no el va condemnar, els governs ho permetien i les persones eren venudes o comprades com una mercaderia qualsevol. Era legal, la pregunta és: era just o legítim traficar amb éssers humans?

El poble català sotmès des de fa tres segles per la oligarquia castellana dominant, vol expressar el seu dret a decidir, com a poble independent o dins de l’estat, però en altres condicions diferents de les actuals. És un dret, el de l’autodeterminació, reconegut per la Assemblea General de les Nacions Unides i Espanya no hauria de negar-se a plantejar la consulta que el Parlament va aprovar. Es tracta d’una aspiració legitima però, segons l’ordenament jurídic espanyol i la constitució, no es legal. No és potser una causa justa?

El govern espanyol estava preparat al contraatac i el PP presentarà un recurs -un altre- davant el tribunal constitucional conforme era il·legal la declaració sobiranista aprovada en el Parlament de Catalunya. Aquest organisme hauria d’anomenar-se TECC (Tribunal Especial Contra Catalunya) el nom li seria més escaient.

Llavors, en saber-se la sentència favorable al recurs, van dir que és el que diu la llei emparada per la Constitució. Podia ser legal la decisió, però no justa, ja que la causa catalana era totalment legitima i si, de debò, la sobirania recau en el poble, el més antidemocràtic va ser impedir que aquest es pogués expressar amb total llibertat. El més vergonyós va ser tractar d’impedir-ho i fer-ho com ho van fer. Qui no recorda el 1er d’octubre de 2017?

Amics lectors no sempre el que és just i legítim equival a legal.