Preguntes oportunes

L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits

Simone de Beauvoir

Diccionari: “Accions i conseqüències d’oprimir, pressionar, sotmetre a un ésser humà o comunitat”.

Està oprimida Catalunya, els seus habitants? Què demostren els fets?

• Opressió econòmica. Catalunya aporta el 9% del PIB anual. Ho va publicar The Wall Street Journal. Són entre 16.000 i 17.000 milions d’euros anuals. Això oprimeix molt severament la capacitat d’atendre a “tots” els habitants de Catalunya en sanitat, educació, infraestructures, treball, recerca, desenvolupament, atencions socials. Incompliments en infraestructures bàsiques castiguen encara més “a tots” els qui viuen a Catalunya. Fins i tot, la no transferència de recursos segons lleis espanyoles com la de Dependència.
• Opressió identitària, cultural. Catalunya té història pròpia, consciència de ser “subjecte polític independent” segles abans que existís Espanya com a tal. Des de Felipe IV i el seu “cal imposar a Catalunya els usos i costums castellans” fins a Felipe VI hi ha una constant opressió per a “castellanitzar” a Catalunya, als seus habitants. Calvo Sotelo (UCD): “Cal omplir Catalunya de gent de parla castellana per a així preservar la identitat espanyola”. O Wert (PP, Rajoy): “Cal espanyolitzar als nens catalans”.
• Opressió en justícia. Mentre la justícia espanyola jutja i empresona a líders democràtics per delictes que la justícia europea no admet , ni tan sols exmembres del Suprem que condemna; mentre s’imposen multes milionàries a polítics catalans per defensar els interessos i el benestar de “tots” els habitants de Catalunya, aquests veuen com el rei emèrit no pot ser investigat perquè és “inviolable”.
• Opressió política. Majoria absoluta del parlament català: Independentista. Però el model aplicat representa a la minoria del parlament i societat catalana. Representa a l'”opressor”. El parlament català aprova lleis de clara intenció social. El TC, clarament dominat PP i PSOE, anul·la la capacitat legislativa del parlament català. Aplicació del 155.

• Opressió democràtica. Catalunya ha demostrat el seu intent de participar en un projecte comú amb Espanya, versi respectada com a “nacionalitat”. El segon estatut, “constitucionalment” elaborat és anul·lat pel TC, que és qui dóna el “cop d’estat” a la transició. Articles anul·lats o modificats estan vigents en estatuts espanyols. Són o no constitucionals? La societat demana un referèndum, el més democràtic que existeix. L’estat espanyol, opressor, el nega.

És digna, justa, aquesta autoritat que oprimeix, perjudica, tan clarament a tots els habitants de Catalunya en tots els camps?

Quins còmplices té a Catalunya l’opressor Estat espanyol?

Hi ha molts i significatius. Uns són “actius”.

• Partits polítics dependentistes. Són coneguts. Aquí estan les seves posicions, declaracions, votacions. Cap proposta, defensa, de lleis per a millorar el benestar, la democràcia, la justícia social, la llibertat, la identitat, de Catalunya i les seves gents. Sempre: total oposició, rebuig, a les iniciatives dels partits independentistes. Sempre en contra i “còmplices” de l'”opressor”.
• Mitjans de comunicació majoritaris. També coneguts. Els seus posicionaments es defensen, justifiquen clarament a l’opressor. Evidents còmplices d’aquest.
• Alguns estaments judicials. Formen part de l’organigrama judicial espanyol. Les seves actuacions, decisions, en el “procés” els converteixen en protagonistes, còmplices actius.

I còmplices “passius”?

N’hi ha molts, alguns més significats que callen.

• Petits partits polítics de “nacionalisme moderat, pragmàtic, terceres vies” que han demostrat ser útils només a l’opressor. Resten vots als oprimits. Afavoreixen a l’opressor.
• Sindicats majoritaris: CCOO, UGT. Escandalosament absents en la defensa dels treballadors a Catalunya. Clarament al costat del “mal empresari opressor”.
• Mitjans de comunicació “al marge”, sense comprometre’s.
• Universitats públiques i privades. Van tenir gran protagonisme de cara a la instauració de la democràcia. Com a “institucions”, callen davant l’opressió antidemocràtica, àmplia, actual.
• Església o esglésies a Catalunya com a “jerarquies i veu oficial”… Prediquen uns valors però callen sent evident que són atropellats per l’opressor. Excepcions: Montserrat i molts rectors individualment.
• Patronals que callen o a penes protesten. Hi ha excepcions com la Cambra, empresaris individuals. Què va ser del “pont aeri” que tants interessos econòmics anava a defensar? Què demostra Foment?
• Joves absents. Tots estan preocupats pel seu futur però encara molts “passen” de la lluita dels qui intenten que sigui molt millor. No haurien d’estar tots?
• Catalans que voten als qui volen eliminar la seva història, cultura, llengua, valors per a castellanitzar.
• Militants i votants de partits dependentistes que prioritzen el que digui el seu partit encara que els perjudiqui clarament.
• Votants que prioritzen la seva identitat d’origen encara que els oprimeixi, danyi, tant.
• Republicans que fan costat als qui mantenen, protegeixen, una monarquia hostil i més que qüestionada.
• Juristes, professionals del dret, catedràtics, que encara callen davant la posició i evident opressió dels seus estaments i no s’han unit a aquests 80 que s’han unit contra la sentència del Suprem i condemnen la “involució gravíssima de drets col·lectius”.
• Generadors d’opinió que justifiquen l’injustificable…

Exactament, què, qui, gana amb la seva complicitat, passivitat? En què ser “dependents” és la millor opció?

És digna la complicitat amb l’opressor? És digne deixar-se oprimir políticament, econòmicament, identitàriament, democràticament?