Quina confiança ens mereix Miquel Iceta?

Estic convençut que si la pregunta la féssim als militants i votants del PSC, la seva resposta seria, sens dubte, afirmativa. Jo, personalment, discrepo d’aquesta opinió per una sèrie de raons que detallaré a continuació. Caldria, no obstant això, fer una petita distinció en el que ell manifesta en campanya electoral (PSC) i el que diu particularment en xerrades i entrevistes. Li reconec certa intel·ligència, facilitat de paraula i un grau d’experiència.

Actualment és líder del PSC i el primer que li preguntaria és: Que se n’ha fet d’aquell partit que en 1977 deia “som una nació i volem l’autodeterminació”? Que ha canviat perquè ja no sigui aquesta la voluntat del partit? El PSOE, a Suresnes (1974), deia exactament el mateix i també ho va descartat, el meu pare va confiar-hi i els va votar, a hores d’ara els qualificaria de mentiders i traïdors.

Estic d’acord en què cal una solució política al contenciós Catalunya-Espanya però critica la dreta que proposa un 155 permanent i, fixeu-vos bé, manifesta que és inconstitucional. No va votar el socialisme a favor de la seva implantació? No recordo que protestés quan es va prendre aquella decisió.

L’any 2012 estava d’acord en la necessitat de fer un referèndum i explicava, com i de quina forma s’havia de fer, posant exemples del Quebec i Escòcia en una compareixença publica. Que ha passat? Per què aquest canvi, no ja d’opinió sinó d’actitud en l’última campanya per les eleccions? Sap que qui canvia d’opinió per credibilitat?

Que pensar del Miquel Iceta que en una entrevista va declarar: Si el 65% dels catalans vol la independència, la democràcia haurà de buscar una solució! Manifesta que primer deurà haver un acord al parlament i després la votació de la ciutadania. Vostès ho entenen?

Miquel Iceta ha estat al cas del judici contra el procés i ha declarat no estar obligat a visitar els presos. En la seva declaració, després de la sentència, ha dit que ha estat un judici just amb totes les garanties processals, pròpies d’un estat de dret, i en una separació de poders a tota prova. No deu estar al cas de les innumerables acusacions, d’arreu del món, que no sols no estan d’acord sinó que critiquen la manca de garanties i sentències abusives.

Com era d’esperar, Catalunya ha esclatat contra el que considera una injustícia i ha mostrat la seva indignació en múltiples manifestacions, tallant carrers, autopistes i ocupant El Prat. El senyor Iceta ha lamentat i criticat els aldarulls provocats, no per manifestants pacífics, sinó per elements infiltrats, ara bé, ha felicitat les forces policials per les seves càrregues que han provocat la pèrdua de dos testicles i quatre ulls als manifestants.

Tot líder polític se li ha d’exigir estar a l’aguait de què passa, raonar-ho intel·ligentment i no dir barbaritats públicament que demostrin la seva incapacitat per interpretar fefaentment la realitat del moment. Aquí, un cop més, Iceta ha demostrat la seva manca de visió sobre el fenomen de VOX. Imperdonable per al líder del PSC, a excepció que, probablement, aquest s’hagi convertit en una sucursal del PSOE i Miquel Iceta el seu majordom.

Que en pensen vostès, benvolguts lectors? Es pot confiar en qui canvia d’opinió en temes importants? Que dóna les gràcies a qui vénen a colpejar-nos? En qui dóna per desaparegut el franquisme i no adverteix del perill de l’extrema dreta? Personalment no hi confio gens.