L’adéu de de Rivera i l’enfonsament de Ciutadans

S’ha acabat la carrera política d’Albert Rivera i qui sap si també la continuïtat de Ciutadans com partit polític després dels resultats obtinguts el passat 10 de novembre. La clatellada que ha rebut ha deixat el partit, i al seu ja exlíder, pràcticament fora de joc.

Molts cops m’he preguntat: Què aporten Rivera i Ciutadans a la política, tant si es tracta de la política la catalana com de l’espanyola? Amb tot el que em ve a la memòria no trobo, per molt que ho intenti, res de positiu, més aviat negatiu o molt negatiu. El seu tarannà com a líder i, el del partit, han estat sempre presidits per la demagògia, l’autoritarisme, la mala educació i la crispació que sempre han generat.

Amb els pactes a Andalusia, Madrid (2) i Múrcia, juntament amb el PP, ha ajudat a donar-li ales a VOX, ignorant i blanquejant el partit d’Abascal que, tothom sap, és d’extrema dreta. El seu únic objectiu era intentar fer el sorpasso al PP i, amb això, també ha fracassat. Ara ja no enganya ningú, la seva obsessió anticatalanista i el discurs d’un espanyolisme fora de tota mida no ha calat, com al principi, entre la ciutadania catalana i espanyola.

Quan va fer el trasllat a Madrid Inés Arrimadas va prendre el relleu al Parlament i va seguir amb l’estil continuista de Rivera (divisió, arrogància i egocentrisme). Quan aquesta també va marxar a Madrid, la seva substituta (Roldán) ha seguit amb la mateixa forma d’actuació, però incrementant la critica, el volum de la seva cridòria i la mala praxi contínuament.

Inés Arrimadas com candidata de Cs al congrés, per Barcelona, va fer unes declaracions en el debat a TV3 en què el seu discurs semblava anar dirigit a Espanya, en la forma i en el fons, com si fos conscient del que deien les enquestes que, aquest cop si, ho varen encertar de ple incloent-hi el nombre exacte d’escons que van perdre.

Pràcticament, a la mateixa hora que Pedro Sánchez, Albert Rivera va aparèixer davant la premsa comentant els resultats obtinguts per la seva formació, admeten la responsabilitat i anunciant per l’endemà una reunió de l’executiva nacional extraordinària per analitzar els resultats i, posteriorment, convocar un congrés extraordinari de militants per decidir el futur del partit d’ara endavant.

A les 9 del matí de dilluns, per Catalunya Ràdio, vaig assabentar-me de què Rivera havia convocat a la premsa al migdia per fer unes declaracions i que, en aquesta ocasió, no hi hauria preguntes per part dels periodistes assistents. La seva dimissió semblava cantada i així va resultar unes hores més tard.

https://youtu.be/hKbfKau9H_Q

Després d’escoltar-lo, crec que és obligatori destacar dues coses: la primera reconèixer el fet de la seva dimissió, cosa que no acostuma a succeir gaire sovint i li reconec. La segona va ser, un cop més, una mostra molt clara de com es valora a si mateix Albert Rivera, lluny de fer una mínima autocrítica, es va dedicar a presumir dels valors que li vam inculcar els seus pares, professors i entrenadors, entre ells la responsabilitat.

Després va dir que abandonava la política i que volia ser un millor fill, un millor pare, una bona parella i un bon amic. Es va acomiadar fent lloes a la llibertat rebent aplaudiments i aplaudint-se ell mateix com solia fer en acabar un míting.

Si be Quim Torra no ha patit les critiques d’en Rivera, si que ho ha patit d’Arrimadas i de la seva successora, Lorena Roldán, per la qual cosa el president català va permetre’s, amb un toc de bon humor, felicitar-los pels resultats obtinguts.

Personalment, no li dec res, va ser veí a la població de La Garriga, on resideixo, el veié en un míting i me’n vaig anar ben aviat en veure el seu desenvolupament, contrari al fet català i les crítiques al govern de la Generalitat. Ja he dit que no li dec res però reconec que és dels pocs polítics que m’ha fet cabrejar més d’un cop.

Bon vent i barca nova, Albert.