En l’article “Pedro Sánchez és el culpable de la situació actual” prèviament publicat, hi exposava, segons la meva opinió, que el principal culpable d’haver de tornar a les urnes era l’actual president en funcions, Pedro Sánchez. Les posteriors declaracions seves i notícies que m’han arribat així ho confirmen. He descobert que voler dormir tranquil és una raó d’estat.
Si fem un repàs de com han anat les coses -en deien negociacions- descobrirem que Sánchez no ha tingut ganes d’arribar a un pacte amb Podem, especialment si aquest pretenia entrar a formar part del govern, la qual cosa només podia ser si acceptava els ministeris i condicions que Sánchez oferia i que, el mateix president en funcions va descartar posteriorment.
Després de confirmar-se la notícia d’unes noves eleccions, Gabriel Rufián va interpel·lar a Sánchez i la resposta d’aquest va ser barroera i de mala educació, va criticar Catalunya dient que és una comunitat rica i que nega la solidaritat amb les pobres. No es va estar d’amenaçar amb el 155, que aplicaria si era necessari per a la convivència, l’estatut, la Constitució i la sagrada unitat d’Espanya.
Què pot passar en aquestes noves eleccions? Què passaria si els resultats, amb alguna petita variant, fossin similars a les anteriors? Amb qui pactaria Pedro Sánchez? Seria Ciutadans el soci preferent com apunten alguns mitjans? Desoirà els seus propis votants que escridassaven davant de Ferraz “con Rivera no“? Quin programa presentarà? Tant ell, com la resta de partits ens donaran la llauna repetint el mateix o es barallaran entre si?
El poble està cansat i no és estrany sentir comentaris contra els polítics, fins i tot plantejant-se l’abstenció, possibilitat aquesta, que ajudaria als partits de la dreta, ja que, els que han fallat i no han aconseguit formar govern són els d’esquerra que, a ulls de tothom, han fracassat i decebut de forma incomprensible i vergonyosa.
S’ha de tenir present que, des del 15 de febrer, el govern de l’estat es troba en funcions i tal com funciona en aquest país el tema electoral (del tot incomprensible), podrem arribar a estar un any en aquestes condicions, sempre que d’aquests comicis en pugui sorgir un govern, no vull ni imaginar-me anar a unes terceres eleccions, però confesso no sentir-me optimista si són els mateixos partits, els mateixos líders i els seus programes els que ho solucionaran.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Tenen confiança en què, ara si, els polítics podran resoldre aquesta situació? Podrà l’abstenció modificar els resultats anteriors? No opinen que davant d’un fracàs seria ètic presentar la dimissió? Què és el més important, el partit, el seient, el poder o la governabilitat del país? Jo ho tinc clar, però, i els polítics?
Ho veig complicat. Els politics aqui tenen una màxima: si guanyo, governaré, i si no guanyo, no deixaré que governi el guanyador.
Son individualistes. No agraden les coalicions.
Si s’han d’aprovar presupostos, posem per cas, no es mira si son bons dolents. La dita es, si no son els meus, votaré no.
Ho veig complicat. Els politics aqui tenen una màxima: si guanyo, governaré, i si no guanyo, no deixaré que governi el guanyador.
Son individualistes. No agraden les coalicions.
Si s’han d’aprovar presupostos, posem per cas, no es mira si son bons dolents. La dita es, si no son els meus, votaré no.