Comèdia burlesca o debat d’investidura?

Hem estat testimonis d’un debat en el Congrés dels Diputats, on el president en funcions i candidat a ser-ho per a la propera legislatura. L’espectacle ha sigut depriment i ha mostrat la verdadera vàlua de la classe política espanyola, totalment decebedora en grau extrem. Qui ha estat el principal responsable d’aquest espectacle depriment?

Segons la meva opinió personal el principal culpable ha estat, sense cap mena de dubte, el candidat Pedro Sánchez, però no l’únic. El resultat, Espanya seguirà dos mesos més, almenys, sense Govern en plenes facultats. Aquí es on ens ha conduït el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez que, per cert, acaba de batre un rècord: ser el primer candidat que ho ha intentat dues vegades i en les dues n’ha sortit derrotat.

Vaig publicar, fa uns dies, tres cartes obertes al candidat, significant-li la meva opinió i els errors que cometia en els seus plantejaments. En l’última vaig acabar dient-li: Per tot plegat, no el considero suficientment preparat per assolir la presidència de l’estat espanyol a la qual aspira. El periodista del diari Ara, Antoni Bassas, també coincidia bastant amb els meus arguments.

Pedro Sánchez tenia l’encàrrec del rei i, l’havia acceptat, per intentar la investidura. I per tan era qui havia de pujar a la Tribuna del Congrés amb els suports necessaris per aconseguir-ho. El candidat va disposar de gairebé tres mesos per negociar, però no ho ha fet. No estat en això. S’ha dedicat a altres coses. Sobretot a viatjar per mig món i a fer-se amb els grans d’Europa. Entre els seus èxits destaca aconseguir que Josep Borrell aspirí a ser el responsable d’exterior de la UE. Està bé, però no a canvi de deixar de banda la tasca principal que li havia estat encomanada.

Va arribar al Congrés sense els deures fets. Així l’hi han tirat en cara, fins i tot, alguns dels seus suports com, Aitor Esteban (PNV), Valldoví (Compromís), Rufián (ERC). Sánchez no s’ha treballat la investidura, creient que els suports es regalen per la cara bonica del candidat. I ha passat el pitjor. És evidentment que una investidura no es pot negociar en l’últim minut, amb ofertes i contraofertes precipitades, sense temps suficient per a la necessària consideració i, per si fos poc, amb les dues parts implicades filtrant-ho tot als mitjans de comunicació: que s’anaven a reunir, quan i quines eren les proposta pròpies, les del rival, les condicions, les respostes, els ultimàtums…

Com a conseqüència, Pedro Sánchez ha collit el pitjor resultat conegut, amb només 124 suports, els seus més el vot del diputat de Cantàbria. Com podia pensar que l’investirien a canvi de res? Que tots el votarien, amb l’argument que, si no, no hi haurà una altra sortida que la repetició d’eleccions? Va creure que Pablo Iglesias acceptaria sense rebre res a canvi? I, pitjor encara, tractant-lo d’una forma menyspreativa i culpant-lo del fracàs la fallida negociació?

Pablo Iglesias es va defensar adduint els seus motius que, segons ell, no havien permès arribar a un acord. Cadascú dóna les seves raons però sembla que Sánchez no el volia al govern i Iglesias va fer un pas al costat; i això, com a mínim, se li ha de reconèixer.

L’espectacle va gaudir de moments esperpèntics. Rivera va parlar de bandes i com aquestes volien repartir-se el botí. És la seva forma (no en sap d’altra) de fer política i a Catalunya se’l coneix de fa molt de temps. Abascal també va dir la seva, va carregar contra els independentistes i va presumir d’haver col·laborat amb la justícia amb l’èxit de la presó dels acusats en el judici del procés.

Per acabar una pregunta: Podia Sánchez esperar que Ciutadans i Partit Popular s’abstindrien sense oferir-los res a canvi, sense negociar un pacte d’Estat o un mínim programa de mesures? Per acció i, sobretot per omissió, el culpable d’haver tornat a col·locar el país en la tessitura de seguir, uns quants mesos més, sense un govern en plenes facultats, és totalment seva.

Sánchez va ser molt aplaudit quan digué que si havia d’escollir entre ser president o renunciar als seus principis, escollia no ser president, un bon amic m’ha dit que va trobar a faltar un bon pasdoble i que li diguessin “olé torero” mentre l’aplaudien, la comèdia hagués estat made in Spain.

I per cert, ironies del destí, Pedro Sánchez va estar rebutjat al Congrés per 155 vots en contra.