Què se n’ha fet de l’esperit de l’1-O?

La pregunta no és retòrica, jo vull saber-ne la veritat. Quan plantejo la pregunta aquesta va adreçada als partits polítics que semblaven independentistes i que ara no sé com definir-los. Tots recordem els fets de l’octubre de 2017 i fins i tot el 9-N, la ciutadania de Catalunya, en totes dues ocasions, va donar la cara i el seu suport al procés d’independència, en especial la jornada del referèndum, on va haver d’enfrontar-se als cossos policials de l’estat que volien impedir-lo.

Algú pot explicar-me els motius de la situació actual? Què se n’ha fet d’aquell esperit que ens va moure i ens va il·lusionar? Sabem quina va ser la resposta espanyola, l’aplicació del 155 i les noves eleccions al Parlament que, contra tot pronòstic espanyol, va ser una mostra més de la voluntat independentista dels catalans envers el seu projecte cap a la República Catalana, tot i les adversitats d’aquell moment.

Recordo, de tota la vida, dues expressions que defineixen l’èxit o el fracàs d’un projecte, a saber: La unió fa la força, en el primer cas i Divideix i guanyaràs, en el segon. Mentre es va mantenir la unitat es van aconseguir fites impensables uns anys enrere però en arribar la divisió, s’ha perdut aquella empenta que tanta força ens havia donat. Insisteixo que o quin ha estat el motiu d’aquesta divisió, d’aquesta manca d’unitat?

Inicialment va ser ERC la primera que no va voler formar una llista unitària, diversos estudis assenyalaven que, d’haver-se fet, l’independentisme hauria obtingut quatre escons més al Congrés i que, d’haver-se inclòs la CUP, podrien haver estat fins a sis i, possiblement, el PP no hauria obtingut cap escó a Catalunya. Tot això pel que fa a les eleccions generals.

Però tampoc es va fer per a les eleccions municipals i europees, Puigdemont es va oferir d’anar de número dos darrere Junqueras i aquest va preferir anar amb bascos i gallecs. El cas s’ha repetit, és a dir, en molts municipis l’independentisme hauria millorat els resultats en cas d’unitat i, en no ser així, s’han hagut de fer pactes amb el PSC (155) cosa que els votants no hem entès, especialment quan ha resultat que la llista més votada no ha obtingut l’alcaldia que ja tenia d’abans. No cal citar els municipis, tothom els coneix.

Ara bé, quan ha esclatat definitivament el tema ha estat quan JuntsxCat i PSC han pactat per la Diputació de Barcelona. En definitiva el que ha quedat clar és la lluita entre els dos principals partits que semblen haver-se declarat la guerra oblidant o deixant en segon terme la independència, la qual cosa ha provocat l’emprenyament a tots nivells entre els votants.

Ja d’entrada el PSC, amb el suport de Manuel Valls, ha pactat amb els comuns impedint a ERC obtenir l’alcaldia de Barcelona. Torra i Puigdemont estan emprenyats igual que l’ANC, Òmnium i milions de catalans. És això el que volia la majoria dels votants?

I ara què? Quin és el futur que ens espera? Oblidarem el somni de l’independentisme i ens agafarem novament a una infame i injusta autonomia? No importa el clam del carrer i el seu desig tants cops manifestat. El poble ha donat la cara, ha rebut cops de porra defensant les urnes, s’ha manifestat cada 11 de setembre, s’ha desplaçat a Brussel·les, Madrid i ara a Estrasburg. Té en compte la classe política catalana la seva ciutadania que sempre li ha fet costat o passa d’ella olímpicament per obtenir unes quantes cadires on posar-hi el cul?

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Tenim gent a les presons i a l’exili, esperem una sentència que probablement serà injusta. Què haurem de fer els ciutadans? Donar-nos per vençuts i humiliats o seguir lluitant al marge d’aquesta classe política que ens ha decebut?