De la justícia espanyola se n’ha parlat molt últimament amb motiu de judici del procés que, afortunadament, ja ha arribat a la seva fi a l’espera de la sentència. Avui, però, m’agradaria donar-hi un cop d’ull a la justícia en general, ja que planteja seriosos dubtes sobre la seva pretesa independència quan, tantes veus de professionals i institucions, fan referència a la inexistència o dubtosa separació de poders de l’estat.
Tribunal Suprem
El Tribunal Suprem té la seva seu a Madrid, és un òrgan jurisdiccional únic a Espanya amb jurisdicció en tot el territori nacional, constituint el tribunal superior en tots els ordres (civil, penal, contenciós-administratiu i social), a excepció el que disposa en matèria de garanties i drets constitucionals, la competència dels quals correspon al Tribunal Constitucional. Com es conforma aquest tribunal? Qui elegeix els seus membres? És del tot independent?
Ja hem vist com s’elegeixen els seus membres mitjançant el seu nomenament per part dels polítics, primer els que formen part de CGPJ i, posteriorment, aquests decidiran el que seran integrants del Suprem, els Tribunals superiors de les CCAA i els de les Audiències Provincials. Com podem observar ho decideix la classe política. Lògic? Normal?
Ja d’inici, aquesta dinàmica provoca certa desconfiança respecte a la seva independència del poder polític i econòmic , ja que determinades qüestions no s’acaben d’entendre per una part important de la població. A títol d’exemple podem citar…
El judici d’Alsasu, on una baralla de bar ha estat considerada un delicte de proporcions fora de mida i amb unes sentències, al meu entendre, fora de lloc. Casualment en aquell fet estaven implicats uns Guàrdies Civils.
Per escoltes telefòniques, es van descobrir les converses entre un ministre de l’interior del PP i un jutge, cap de l’oficina antifrau de Catalunya, aquest últim declarava que s’havien carregat el sistema sanitari català i el ministre li deia que passés els informes tal qual que la fiscalia ja els afinaria. Ho considero de molta gravetat però el cas es va arxivar.
L’any 2014 van aparèixer més de 200 quilograms de cocaïna al vaixell-escola de la marina espanyola, Juan Sebastian Elcano. No s’han descobert els responsables d’aquest afer i el cas ha quedat arxivat. No resulta estrany no haver-ho descobert?
Tot el país se’n va fer ressò del cas de la “manada”. El tribunal (no per unanimitat) ho va sentenciar com un abús en comptes d’una violació. Va haver-hi protestes i manifestacions però cap rectificació. El més curiós és que també hi havia un guàrdia civil i un policia local entre els acusats. A hores d’ara encara no han entrat a la presó.
No voldria acabar sense fer referència a l’última declaració del Suprem que, en resposta a la petició de la família de Franco, ha aturat el trasllat del dictador al cementiri d’El Pardo on es troba Carmen Polo i, en el seu redactat reconeixia a Franco com a cap d’estat en data primer d’octubre de 1936. No era Espanya una república aleshores? No considera el Suprem a Franco com un colpista?
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Veuen clar que la justícia espanyola és del tot independent o d’alguna forma pot ser influenciada políticament o per l’establishment?
