El que diem de Jordi Cuixart també és vàlid per a tots els presoners acusats en el judici del procés que es du a terme en el tribunal Suprem a Madrid. A hores d’ara, la quasi totalitat de catalans estem convençuts que aquest judici és una farsa, opinió compartida per molts dels ciutadans espanyols veritablement demòcrates.
Cuixart va declarar en el judici i, no sols va ser molt honest en la seva declaració, sinó que va deixar constància del moviment pacífic que en tot moment va presidir va la seva actuació i la del poble català. El tribunal que el jutja ho sap de sobres igual que la fiscalia que no pot demostrar els delictes que se l’imputen i que, en les acaballes del judici, segueix mantenint els càrrecs inicials. No importa la veritat, es tracta d’una venjança en tota regla.
A l’Estat espanyol hi ha seriosos dubtes pel que fa a la separació de poders, en especial, entre el poder judicial i el poder executiu, de fet, són les corts espanyoles les que anomenen els jutges i tribunals del país. On s’ha vist que un problema de caràcter polític l’executiu no el resolgui, l’enviï a la judicatura i aquesta no el retorni declarant que no és cosa seva?
A sobre, la justícia no admet determinades proves, no permet l’assistència dels observadors internacionals, ignora les decisions de tribunals estrangers, així com els informes d’experts de Scotland Yard, activistes en drets humans o premis Nobel de la Pau. El tracte diferent als testimonis de l’acusació comparats amb els de la defensa no és com a mínim sospitós?
El cas concret de Jordi Cuixart ha provocat internacionalment rebuig per part de nombroses associacions que han criticat el seu empresonament i, el judici en general, considerant que els seus drets civils fonamentals, han estat vulnerats cosa que, ha estat denunciat per part de l’ONU en un informe d’aquesta última setmana.
Resulta, si més no curiós, que cada cop que associacions de drets humans, observadors internacionals o resolucions judicials resulten contràries al que vol la judicatura espanyola, aquesta no sols no hi està d’acord sinó que les menysté i les critica obertament, només ella té la veritat absoluta. L’informe de l’ONU ha estat durament criticat per govern “democràtic” espanyol que, a més a més, ha demanat que substitueixen a dos membres del grup que ha elaborat l’informe.
S’han afanyat a dir que l’informe en qüestió no és vinculant i, per tant, no duran a terme la posada en llibertat que es sol·licita. Espanya va signar els protocols de les Nacions Unides però, un cop més, se’ls passen pel forro si no els agrada. Tampoc no sembla importar-los gaire el seu prestigi internacional, ja de per si molt malmès a hores d’ara.
Irene Lozano, actual secretaria d’estat i responsable d’España Global, havia defensat, com poden comprovar, en el vídeo, l’obligatorietat de complir les resolucions dictaminades pel grup de treball de les Nacions Unides. Una mostra més, una altra, de la gran democràcia espanyola i el seu estat de dret que tant pregonen.
Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Encara confien en la justícia d’aquest país? Es pot confiar en la separació de poders de l’estat? Creuen sincerament que el judici al procés serà just o la sentència (condemnatòria) no escrita ja està presa?
