És molt difícil que un alt càrrec, en aquest cas el de president del PP, Pablo Casado, pugui dimitir per vàries raons. Tots els partits tenen estatuts i normes internes a les quals es deuen els seus integrants . A banda d’aquestes en tenen d’altres, no escrites, que són tant o més importants que les anteriors i que formen una mena de manaments d’obligat compliment.
La primera és que en el seu manual no existeix la paraula dimitir, la segona que la culpa no és quasi bé mai del president sinó dels seus col·laboradors en qui ell ha confiat, la tercera són les circumstàncies no previstes, que no depenent d’ell, i que l’han perjudicat enormement al planificar la campanya prèvia a les eleccions i la quarta és no demanar mai disculpes tot i haver mentit.
Casado no té la culpa que Pedro Sánchez hagi programat els comicis en època tan desafortunada tenint en compte dues coses: El judici que es du a terme al Suprem en contra del procés català i la coincidència de festes religioses de Setmana Santa que, no sols ha desviat l’atenció dels electors sinó que no li ha permès fer tants mítings com ell hauria desitjat.
Tampoc se li pot tirar en cara que la dreta s’hagi dividit i, per aquesta causa, no tingués opcions de sumar els escons necessaris per guanyar les eleccions i formar govern. El seu gran error i, potser l’únic, ha estat dedicar tants esforços per Catalunya per veure de beneficiar els catalans que esperàvem, com aigua de maig, la implantació del 155 que ens havia promès i que ara estem molt decebuts.
L’altre gran error va ser el fixatge de la Cayetana per encapçalar la llista del PP per Barcelona. No va estar una bona decisió, si bé tot apunta que va ser idea de José M Aznar; L’èxit de la marquesa en els resultats ha estat total, mai em podria haver imaginat, ni boig, que superaria en resultat negatiu a l’inefable Garcia Albiol, qui ho havia de dir.
Com era d’esperar, ha prescindit de l’equip de campanya (responsable de la desfeta Popular) de cara a les pròximes eleccions on tindrà l’oportunitat de demostrar la seva vàlua com a polític i esmenar els errors de la campanya anterior.
Entre aquests errors jo en destacaria dos, l’enfrontament amb C’s per l’espai de centre que, sens dubte, ha perdut davant Rivera i el festeig que ha mantingut amb VOX oferint-li alguns ministeris en el cas d’haver obtingut la victòria conjunta dels partits de dretes. Tots tres volien implantar el 155 a Catalunya i la suma total d’escons no ha arribat ni tan sols a aquesta xifra.
Ara que ha canviat els responsables de campanya, és quan s’ha assabentat que VOX és un partit d’extrema dreta, cosa que confirma la bona decisió que ha pres prescindint dels anteriors. Locals, municipals i europees i els seus resultats seran els que li atorgaran el màster en política o es veurà obligat a plegar si aquests són iguals o pitjors que els de les passades eleccions generals.
Jo confio en què no hagi de plegar. Catalunya i l’independentisme necessita polítics com ell a fi de poder eixamplar la base. És un polític al qual mai votaré però sempre estaré agraït envers aquelles persones que, sense voler ni proposar-s’ho, treballen per la noble causa de la República Catalana.
