Ortega y Gasset: “El problema catalán no se puede resolver, es un problema perpetuo que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; debemos renunciar a curar lo incurable“. Azaña: “La política de Madrid consistió en negar el problema; nuestro deber es resolver el problema catalán”.
Ho van dir polítics “espanyols” fa més de 100 anys. No és d’ara. Com a consultor tinc present: “Els cementiris estan plens de bons tractaments a diagnòstics equivocats”. L’experiència confirma alguna cosa pitjor: “Pèssims tractaments a diagnòstics equivocats”. Quin “diagnòstic” es fa del conflicte Catalunya-Espanya? És “incurable” segons Ortega? Existeix i ho resol bé Espanya? No. Aquí està! La gestió que aplica Espanya és la més idònia per solucionar-ho pacíficament, voluntàriament, democràticament o ho agreuja? Quina és la causa o causes crítiques? Segons dates i publicacions hi ha múltiples orígens. Alguns?
Identitat
Catalunya és i té personalitat històrica, jurídica, cultural, econòmica, pròpia. És “subjecte polític”. Ho reconeix la història i és anterior a l’espanyola. En 1641, el Comte Duc d’Olivares va dir: “Hay que reducir Cataluña a los usos y costumbres castellanos”. Felipe V la va vèncer l’any 1714. Van haver-hi pactes però no es van respectar. Calvo Sotelo (UCD): “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Transició: Reconeixement com “nacionalitat” en la constitució. No es respecta. Tampoc els estatuts.
Economia
Catalunya (Financial Times): “És una de les millors zones econòmiques del sud d’Europa per invertir”. Catalunya (UE): “Centre de la banana daurada”. Primera economia productiva i concentració industrial, exportadora, aportadora al PIB estatal. Si fos independent, nivell de vida equivalent a Àustria, Bèlgica, Dinamarca, segons dades macroeconòmiques i l’opinió de molts economistes internacionals. Està del tot intervinguda, asfixiada. L’estat mai compleix els pressupostos en infraestructures, aportacions, que són llei. Finançament deficitari en milers de milions d’euros anuals. Aporta molt per damunt del que rep. Catalunya exigeix un tracte just. Cap autonomia vol cedir un euro. Es reconeix però no es corregeix. Això perjudica extraordinàriament a tots en sanitat, serveis socials, infraestructures, educació. Què suggereix un diagnòstic objectiu de la realitat? És l’economia una altra causa crítica del problema?
Cultura i llengua
Felipe V, guerra de Successió: “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella”. Prova que es parlava català com a llengua pròpia i s’imposava el castellà. Catalunya defensa el propi. No pretén “catalanitzar” Castella abans; Espanya, després.
Llibertat i democràcia
Catalunya, avui, solució política al conflicte. Espanya la rebutja. Imputa als líders democràtics, els jutja, en un sistema sense separació de poders. No hi ha propostes polítiques. Només jutges, policies, aplicació d’un qüestionat 155. I amenaça d’un 155 permanent. Reprimeix. El 75-80% de votants volen un referèndum. Gairebé el 50% la independència. Només un 34%, seguir depenent d’Espanya encara que els perjudiqui. Què és causa crítica i agreuja el problema? Qui ho genera i qui “reacciona” davant el mateix?
Premisses de Harvard
- Predisposició a l’acord i mútua capacitat de resposta. Existeix?
- Primera pauta: “Separar les persones del problema”. Entre els protagonistes del conflicte quins l’ignoren o l’engrandeixen? Quins són el problema? Quins volen resoldre-ho democràticament?
- Concretar el problema. Com s’assumeix i resol? Política i democràticament o judicialment i militarment?
El primer problema és el no-reconeixement de l’altra part.
Catalunya, no existeix oficialment com a subjecte de sobirania per a Caspanya (i per a la UE).
Cal auto-determinar-nos, primer, si volem negociar quelcom (probablement amb la UE) després.
El primer problema és el no-reconeixement de l’altra part.
Catalunya, no existeix oficialment com a subjecte de sobirania per a Caspanya (i per a la UE).
Cal auto-determinar-nos, primer, si volem negociar quelcom (probablement amb la UE) després.
Catalunya és una nació per si mateixa recunavuda o no, cultura i llengua pròpia, agradi o no i exfixiat per un país sense paraula amb promeses vanes q no Cumple ixen i els catalans ja n’és te’n farts, no se com es resoldrà, el q si ser es q no hi ha marxa enrere. D’una manera o una altre ja tots volem el mateix, justícia i llibertat i sortit d’un estat q mai ha sigut nostra.