És una pregunta que faig sovint a la gent i encara que sembli mentida, molts cops la resposta és una altra pregunta: Què ens cal saber que no sapiguem ja? A Catalunya, a banda de TV3, es veuen altres canals de televisió i la major part, deixant a part les autonòmiques, tenen la seva seu a Madrid i l’anticatalanisme forma part del seu vocabulari en més o menys grau.
Inés Arrimadas ha complert la seva paraula, es a dir, ha anat a Waterloo a dir-li a Puigdemont que la república catalana no existeix. Ha fet un cop mes el clàssic paripé, s’ha fet la fotografia en companyia d’uns quants incondicionals i ha sortit a diaris i noticiaris, que és el que pretenia i se’n ha tornat cap a casa, casa que abandonarà traslladant-se a Madrid, tot i que fa just dues setmanes declarava que el seu desig era ser presidenta de la Generalitat.
El seu cap, Albert Rivera, l’ha traslladat a la capital del regne per la campanya de les generals del mes d’abril. Rivera vol presidir Espanya i vist l’èxit de la campanya andalusa que va fer la seva protegida, vol repetir i triomfar, com? La resposta es clara, criticant Catalunya que és tot el que aquesta noieta sap fer. Recordem, però, com ho feia de bé el seu mentor.
Sortosament, alguna cadena de televisió radicada en la capital, ha fet també un seguiment a Rivera i el resultat no ha estat favorable tot i no tocar el tema de Catalunya. El reportatge que podran veure a continuació descobreix algunes mentides seves, la negativa d’haver estat membre del PP, la seva definició de ser C’s un partit de centre esquerra i la coalició que va fer sense cap vergonya amb un partit d’extrema dreta en unes eleccions europees.
Tinguem ben present que la possible victòria de la dreta, en el seu conjunt, ens reportaria de nou l’aplicació del 155, la intervenció de TV3, Catalunya ràdio i la més que probable regulació i modificació de l’ensenyament, incloent-hi la immersió lingüística de l’escola catalana, que tants èxits ha demostrat fins ara a desgrat de l’espanyolisme més intransigent.
Encara que no tingui a veure en la política, tinc molt en compte el comportament de d’aquelles persones que formen part d’una opció de govern en quan a la seva actitud davant situacions difícils de la vida, el que pensen i el que aconsellen que s’hauria de fer en aquells casos. He vist les manifestacions de Arcadi Espada, un dels fundadors de Ciutadans, que en relació a la síndrome de Down, ha fet unes declaracions esfereïdores. No puc imaginar aquest dirigint el ministeri de Salut publica.
Què pensen vostès, benvolguts lectors? Consideren els dirigents de Ciutadans com persones honestes i dignes de tota confiança o dubten per les amenaces que fan contra Catalunya sense tenir en compte altres aspectes com el detallat anteriorment? És lògic per als catalans atorgar-los el vot sabent el que ens espera si guanyen?
