Ortega y Gasset: ”Españoles y catalanes sólo pueden conllevarse”. Azaña: “Si establecemos bien los límites de nuestro afán […] es posible que no estemos tan distantes como parece”.
Principis del segle XX. Ja hi havia problema Catalunya-Espanya. Es debatia un estatut. Principis del XXI, fa anys que Catalunya està sense estatut i, segons els experts, és anticonstitucional. Com a consultor proposo analitzar sota el model Harvard en resolució de conflictes. Premisses prèvies: Predisposició a l’acord i mútua capacitat de resposta. Es donen? Que el lector dictamini. Què més proposa el model Harvard? Separar a les persones del problema!
Què demostren la majoria de persones a Catalunya?
Van confiar en la Constitució del 78, en els estatuts. Van confirmar el segon tot i el “raspallat” del parlament espanyol. Després de la “inconstitucional”, segons molts juristes i catedràtics, la sentencia del TC, gran reacció social. Macromanifestacions pacífiques que van sorprendre al món. Tots els estaments independentistes: Parlament, capdavanters, polítics, mitjans, ANC i Òmnium demostren respecte. Predomina clarament la “defensa” de valors inqüestionables: Democràcia real, llibertat, justícia social, identitat, dret al benestar propi. No hi ha amenaces, desqualificacions, insults, a líders, partits, mitjans o persones dependentistes. Mínimes excepcions. Aquí estan hemeroteques, enregistraments. Hi ha comprensió a la resistència espanyola perquè és molt el que perdrà amb la independència de Catalunya. Es proposa solució democràtica com el referèndum al Regne Unit o Canadà. Es van demanar actuacions puntuals. Resposta: No a tot. Hi ha hispanofòbia? No. En el conflicte, les persones a Catalunya han demostrat pacifisme, respecte. Demanen solucions democràtiques.
Què demostren la majoria de persones a Espanya?
Evident “catalanofòbia”. O silencis. Milions de signatures es converteixen en “contra els catalans”. Des de llavors, hemeroteques, programes de televisió i ràdio, fòrums en premsa, Facebook, Twitter… Tots recullen comentaris amb clara tendenciositat, agressivitat. El 155: Massiu i no denunciat “a por ellos”. Declaracions de polítics, estatals autonòmics, influeixen en l’opinió pública espanyola i potenciant l’anticatalanisme. Predominen actituds, emocions, sentiments, prejudicis, fòbies, propostes de boicot, insults, desqualificacions. Poques comprensions, suports. S’elaboren falsos relats que fereixen l’ètica, la dignitat, anul·len la veritat. Tot està publicat. S’instal·len en el dependentisme conceptes com “supremacisme”, insolidaritat, egoisme, colpisme. Juristes i experts espanyols no ho consideren així però la seva opinió no arriba a la societat espanyola o a la catalana qualificada constitucionalista. Fins i tot Bloomberg diu que Espanya exagera amb els presos polítics. Els testimoniatges són públics. Predomina un missatge respectuós, integrador, positiu, cap a aquest 75-80% que vol un referèndum o aquest 48% que vol independitzar-se? L’actitud majoritària en la part espanyola predisposa a l’acord, “separa” a les persones del problema o ho agreuja?
Què proposa el model Harvard?
Aconsella: Empatia, autocontrol emocional, tracte positiu, respecte, comunicació permanentment orientada al millor clima que predisposi a la solució. Res que perjudiqui. Un observador imparcial com diagnosticaria a “les persones” en el conflicte? Quin missatge, actitud, per part catalana? Què per part espanyola? Qui agredeix? Qui només es defensa? Qui ha creat el “foc” i ho aviva? Qui ho intenta apagar pacíficament? Segons Harvard? Qui separa a les “persones” del “problema” i qui les suma al mateix? Què demostra una anàlisi objectiva, imparcial?
Premisses: Predisposició a l’acord i mútua capacitat de resposta. Existeix? Primera pauta: “Separar les persones del problema”. Les “persones”! Qui “són” el problema o ho engrandeixen? Qui promou la solució pacífica i democràtica?
