Ja no tinc dubtes, desconfio de la justícia espanyola

Els dubtes, més o menys, ja els havia manifestat en anteriors articles però esperava algun gest que em permetés tenir l’esperança que els encausats de l’1-O podien tenir un judici just i imparcial. Però ara, malauradament, l’esperat gest no s’ha produït i els dubtes s’han convertit en certeses; el Tribunal Suprem, a hores d’ara, demostra no ser imparcial.

Per començar el tribunal no permetrà que es qüestioni la instrucció del jutge Llarena ni les vulneracions dels drets comesos. En la interlocutòria indica quins seran els testimonis i les proves que ha acceptat per al judici. En aquest sentit es donen per bons els informes de la guàrdia civil que donaren motius per a determinar la presó provisional.

En canvi, en una prova “irrefutable d’imparcialitat”, tant a la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox, el tribunal ha acceptat la pràctica totalitat dels testimonis i proves que han presentat. En canvi, de les defenses han desestimat mig centenar de testimonis, alguns dels quals fonamentals, i moltes proves pericials i documentals que ajudarien a ensorrar un relat dels fets del setembre i l’octubre del 2017.

Perquè el lector es faci una idea de com funciona la justícia a Espanya, els convido a veure el següent vídeo on s’observa una fase del judici a Valtònyc que va acabar en una forta condemna i el seu exili a l’estranger. Fent la comparació, jo personalment, no confio en una absolució ni una condemna, diguem-ne suau, per als polítics catalans.

El que d’entrada sobta és l’admissió, com a testimonis, de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria, president i sotspresidentadel govern quan varen passar els fets que ara es jutjaran. No admeten, en canvi, que Carles Puigdemont, Marta Rovira ni Rafel Ribó siguin testimonis en el judici. Les explicacions que donen per aquesta negativa fan quasi bé riure.

Passen per alt dues coses: Que Carles Puigdemont va comparèixer davant la justícia belga i l’alemanya i que no en van concedir l’extradició per rebel·lió. Cal recordar, així mateix, que va ser el propi jutge Llarena qui es va negar a acceptar l’extradició i sotmès a judici per només el delicte de malversació, quan ho hauria pogut fer.

Una de les proves judicials pretenia demostrar, rotundament, la inexistència de violència en els fets del 20 de setembre davant la conselleria d’hisenda. Tant Jordi Cuixart com Jordi Sánchez van actuar col·laborant amb les forces d’ordre i van dissoldre la manifestació de forma pacífica. No observo que es parli d’un cotxe de la benemèrita obert i ple d’armes en el seu interior.

Un altra prova que pretenia demostrar que l’única violència va ser utilitzada pes les forces i cossos de seguretat de l’estat, mitjançant un estudi realitzat per un expert d’Scotland Yard ha estat també rebutjada pel tribunal.

El tribunal també ha desestimat la presència d’experts i comissionats de l’ONU en drets humans així com premis Nobel de la Pau, l’escriptor Paul Preston i ni tan sols Kartik Raj, autor de l’informe de Human Rights Wath sobre la violència de la policia espanyola l’1-O. El tribunal ha dit que les seves valoracions són del tot prescindibles.

Cal recordar la negativa del tribunal a la presència d’observadors internacionals en el judici, no fan cap mena de falta, diuen, ja que podran seguir el judici per televisió. També resulta ridícul encetar una campanya per exportar al món que Espanya és una democràcia, cap país, que ho és realment, ha necessitat fer-ho públic. Hi ha una dita castellana que diu: “Dime de que presumes i te diré de lo que careces”.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Estan d’acord amb mi o encara confien en un judici just i imparcial?