En el meu anterior article “Perquè molts catalans volem la independència“, feia referència a l’11 de setembre de 1714 com la data en què Catalunya va perdre, definitivament, la seva llibertat i quedà sotmesa al rei Felipe V de Castella, passant a ser una província més sense cap privilegi, ans al contrari, una colònia castellana al meu mode de veure.
Han estat tres segles de dominació castellana (ells en diuen espanyola), i on per tots els mitjans han tractat fer desaparèixer la història, la llengua, la cultura i els usos i costums de les tradicions catalanes, cosa que no han aconseguit. Són comptades les ocasions en què ha existit un cert apropament o predisposició a reconèixer el fet diferencial català.
Catalunya ha estat sempre oberta a negociar fórmules d’enteniment per ser reconeguda dins l’estat espanyol. La Mancomunitat de Prat de la Riba i l’Estatut de Núria en són dos exemples. Malauradament, en els dos casos, les dictadures espanyoles van malbaratar aquells petits èxits, Primo de Rivera primer i Franco després, en van ser els autors.
Mort el dictador vàrem passar a una monarquia produint-se, simultàniament, les negociacions que donaren lloc a la transició (qualificada aleshores de modèlica) i redactat d’una nova constitució. En ella es reconeixia l’existència de nacionalitats i regions i que en gaudirien d’un cert grau d’autonomia. En el cas de Catalunya fou l’estatut de Sau.
Ben aviat i, arran del 23-F, les coses es van començar a tòrcer, els governs centrals van iniciar una marxa enrere amb normes i lleis que contravenien els traspassos a les CCAA, iniciant polèmiques entre les diferents administracions. Tampoc complien els estatuts, que són lleis orgàniques. En el cas de Catalunya queden encara pendents alguns traspassos d’aquell primer estatut.
Un dels motius principals pels quals molt catalans volem la independència ha estat, sens dubte, l’incompliment sistemàtic dels pressupostos en infraestructures per al Principat. En el vídeo que veuran a continuació observaran un exemple d’aquests incompliments i el tracte diferencial que l’estat ha donat a alguna altra autonomia.
En un altre ordre de coses cal destacar l’entrada d’Espanya a la Unió Europea (ben aviat farà 30 anys), i el que va suposar per l’economia espanyola les ajudes rebudes durant anys per al seu desenvolupament. Així i tot no s’ha aconseguit amb èxit, són molts els territoris que segueixen igual que abans i que subsisteixen pràcticament gràcies al denominat fons de solidaritat interterritorial què, a còpia de transferir-los recursos en comptes de crear empreses i activitats econòmiques, es mantenen a base de subvencions.
No voldria acabar sense citar altres aspectes que ajuden, i molt, el desig de molts catalans per voler la independència i que són l’odi, la catalanofòbia les mentides i els insults que rebem de la resta de l’estat, temes que deixo per altres articles.
Que en pensen vostès, benvolguts lectors? Calen més motius per voler la independència?
