En diem legalitat (del llatí legalitas-atis) a aquell acte, compromís, contracte o norma que està emparada per una llei fonamental de l’estat. Es podria afegir democràtic, ja que en una dictadura la llei és imposada, sense cap mena de consens, i a voluntat o designi del dictador. Serà legal, per tant, tot allò que estigui comprès dins la llei i el seu reglament.
En diem justícia a la virtut moral per la qual tothom té com a guia la veritat, és inclinat a donar a cadascú el que li pertany i a respectar el dret aliè. Allò que s’ha de fer segons el dret i la raó. Direm que una causa és justa si ho és conforme a la llei, si satisfà les justes aspiracions, si està emparada per la justícia, etcètera.
En direm legítim a tot allò que està fonamentat en el dret i vàlid perquè és conforme a la llei i als principis generalment acceptats. Sembla que les tres definicions van agafades de la mà i són, com una mena de trilogia, una sola cosa en comú i les tres branques que la sustenten, almenys teòricament, hauria de ser així.
La llei és sempre justa? El que és legal és sempre legítim? Pot ser il·legítima una causa justa? No sóc expert en lleis i per tant se’m poden rebatre les meves afirmacions, però la història ens permet observar les incongruències que s’han donat a través del temps.
Les lleis franquistes promulgades en acabar la guerra eren, en molts casos, contràries al dret internacional, l’acarnissament dels guanyadors envers els que perderen la guerra va ser brutal. Ja d’entrada es tractava d’un govern il·legítim (cop d’estat contra un govern legalment constituït) podem dir, per tant, sense por a equivocar-nos, que les lleis podien ser legals, però en molts casos no eren justes.
Observem al llarg de la història que, durant segles, han existit lleis que, emparades en el poder temporal dominant o el religiós, eren del tot il·legítimes. Com podem entendre sinó la Santa Inquisició? L’esclavatge va ser molts segles una xacra per a mig món, l’església no el condemnava, els governs ho permetien i les persones eren venudes o comprades com una mercaderia qualsevol. Era legal, la pregunta és: Era just o legítim traficar amb éssers humans?
El poble català, sotmès des de fa tres segles per l’oligarquia castellana dominant, desitja expressar el dret a decidir el seu futur en llibertat, com a poble independent. És aquest un dret, el de l’autodeterminació, reconegut per l’assemblea General de les Nacions Unides i Espanya no hauria d’impedir la celebració del referèndum que el Parlament va aprovar. Es tracta d’una aspiració legitima, però, d’acord amb l’ordenament jurídic espanyol i la constitució, no és legal. No és potser una causa justa?
El govern espanyol va contraatacar i presentà un recurs -un altre- davant el Constitucional conforme era il·legal la declaració sobiranista aprovada en el Parlament de Catalunya. Aquest organisme s’hauria de dir TECC (Tribunal Especial Contra Catalunya) el nom li seria més escaient.
Llavors, davant la sentència favorable, digueren que és el que diu la llei emparada per la Constitució. Podria ser legal la decisió, però no pas justa, ja que la causa catalana és totalment legitima i, si de debò la sobirania recau en el poble, el més antidemocràtic que hi ha és impedir que aquest es pugui expressar amb total llibertat.
Veieu quina va ser la resposta de l’estat, incloent-hi el rei, a la consulta de l’1-O que es va fer a Catalunya.
Es pot considerar un delicte votar? No sempre el que és just i/o legítim equival a legal, especialment en Espanya. Què en pensen vostès, benvolguts lectors? No és justa i legítima l’aspiració catalana?
