Les males arts del popular Pablo Casado

Des que va resultar elegit president del PP després de la renúncia de Mariano Rajoy, el nou dirigent popular ha extremat el seu discurs fins a uns límits que considero del tot lamentable i fora de lloc. No es tracta només de fer oposició, es tracta de fer-ho amb la correcció i educació que deuria sense els insults i proclames que utilitza.

És repetitiu fins a l’avorriment, des de la seva nova responsabilitat, no fa altra cosa que recordar-li a Pedro Sánchez a qui li deu el seu càrrec per instal·lar-se a la Moncloa tenint en compte el nombre d’escons que tenen els socialistes i que ha estat gràcies a Podem, els partits independentistes catalans, a més dels vots del PNV.

Sap perfectament que la moció de censura va servir per foragitar Rajoy més que no pas per fer president a Sánchez, ho sap de sobres però aprofita per dir que el govern està presoner del xantatge dels independentistes. Fa servir el mateix estil que utilitzava José Maria Aznar, de fet el seu mentor.

A la pugna amb Albert Ribera per representar a la dreta espanyola, s’ha afegit un nou element anomenat VOX que, després de l’èxit de la  convocatòria de Vistalegre a Madrid, ha fet que els dos anteriors hagin engreixat la seva màquina propagandística, ja que les enquestes donen a VOX la possibilitat d’entrar al Congrés. Amb quins vots? PP i C’s són conscients que seria a costa d’ells.

En una cosa estan els tres amb total acord: Catalunya, o sigui, en contra de Catalunya. De sempre parlar malament i criticar Catalunya ha atorgat a la dreta espanyola un munt de vots. Inexplicable per als catalans però tot el que diu la premsa, les emissores de ràdio locals o autonòmiques i, en especial, les cadenes de TV de fora de Catalunya ha estat, sens dubte, el que ha empès la gent a votar-los convençuts de fer el correcte.

Recordo haver llegit que Winston Churchill, quan era fora d’Anglaterra, mai va criticar el seu país ni el govern, per a ell això era sagrat. Deia igualment que, en tornar de nou a Westminster, recuperaria el temps perdut. Tot el contrari del que fa el patriota d’en Pablo que va a l’estranger i critica Espanya i el seu govern. El primer era un estadista, el segon un polític de baixa estopa que es creu ser el millor.

Veieu el següent vídeo.

Ha arribat a dir-li a Sánchez que és partícip d’un cop d’estat a Catalunya i la bancada popular l’ha premiat amb força aplaudiments. Ha criticat a Borrell, Tardà, Otegui i també a Iglesias pel seu encontre amb Junqueras a la presó de Lledoners. Ha mentit amb la seva anàlisi de com es viu a Catalunya, ha criticat els llaços grocs arribant a dir que una dona havia estat agredida per aquest motiu, quan en realitat van ser els que els retiraven els que la van agredir a ella tirant-li un esprai als ulls quan els ho recriminava.

Sánchez ha trencat la relació amb Pablo Casado per manca de respecte institucional, però qui ha estat més contundent contra el líder del PP ha estat el representant basc del PNV com es pot veure en el següent vídeo.

No hi ha dia que, en el Congrés, un programa de televisió o ràdio, no demani aplicar de nou el 155 oferint, molt cofoi, la majoria del PP al Senat. Aquesta és l’única solució que el gran patriota espanyol té per solucionar el problema amb Catalunya. Ha criticat els jutges “comarcals” estrangers per no col·laborar amb la justícia espanyola i proposava que Espanya abandonés l’espai Schengen per aquest motiu.

No puc ni tan sols considerar-lo un patriota espanyol, és per mi, a banda d’un il·luminat que s’ho creu, un “anticatalanista de pura cepa”, com diuen a Castella. Més li valdria a Pablo Casado fer net de la corrupció existent al seu partit, amb més de 700 imputats i diversos judicis pendents, ja que, per la política no dóna la talla suficient per a exercir-la.

Que en pensen vostès, benvolguts lectors. És Pablo Casado un polític honest o un nou vingut que vol salvar Espanya?