La justícia espanyola sap què és la vergonya?

El qualificatiu de vergonya podria ser substituït per altres, com ara descrèdit o ridícul que és, exactament, el que està fent la judicatura espanyola davant d’Europa i del món. Així i tot sembla que no els preocupa gaire, es creuen posseïdors de la raó.

Davant el proper judici contra els polítics catalans i els representants de les associacions cíviques Òmnium i l’ANC, actualment engarjolats preventivament, la justícia espanyola continua endavant, ja que els vol jutjar, entre altres delictes, per sedició i rebel·lió.

Tant els fa que quatre països d’Europa (Alemanya, Suïssa, Bèlgica i el Regne Unit) no vegin aquests delictes per enlloc -motiu pel qual no va atendre les ordes d’extradició- la justícia espanyola continua amb el propòsit de jutjar-los pels delictes esmentats.

Tampoc fan cas del que diuen associacions de jutges i fiscals així com centenars d’experts catedràtics en dret penal i/o constitucional. Entre ells es troben destacats jutges emèrits del Suprem i expresidents d’aquell tribunal així com el mateix expresident del Constitucional, en tots els casos manifesten la inexistència dels delictes de rebel·lió i sedició.

Europa, sens dubte, es veurà obligada a intervenir tot i sense la rapidesa que desitjaríem. Sense anar més lluny tenim dos exemples en què El Tribunal Europeu dels Drets Humans va sancionar la justícia espanyola que va haver de rectificar i fer marxa enrere, com van ser la Doctrina Parot i el cas de la inhabilitació de Juan María Atutxa i dos membres de la mesa del Parlament Basc.

El cas més conegut per la quantitat de gent que en va resultar perjudicada és la famosa Clàusula Sol, en relació amb els préstecs hipotecaris i la compra d’habitatge mitjançant hipoteca a interès variable, és la denominació d’una clàusula contractual que estableix un límit mínim a l’interès que s’aplicarà en la quota encara que el tipus d’interès baixi.

A Espanya les clàusules sol són il·legals. Es va declarar la seva nul·litat i caràcter abusiu per sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 si bé limitava la devolució de les quantitats il·legalment cobrades pels bancs des de la data de la sentència. No obstant això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar, en sentència inapel·lable de 21 de desembre de 2016, contra la limitació de la retroactivitat de la nul·litat de les clàusules sòl i que bancs i caixes estan obligats a retornar tots els diners cobrats il·legalment des de la signatura de la hipoteca immobiliària per a l’adquisició d’habitatge.

Va ser un cop dur per la judicatura espanyola però, així i tot, continua fent el ridícul en les seves sentències. El Suprem acaba de sentenciar que l’impost corresponent als actes jurídics documentats (signatura d’una hipoteca) hauria d’anar a càrrec de l’entitat bancaria. En només 24 hores, el mateix tribunal l’ha deixat en suspens, quina ha estat l’explicació?

Doncs el motiu és esperpèntic: “Per l’enorme impacte econòmic i social”. La pregunta és obligada: Ha estat la pressió de la banca que ho ha provocat? En cas d’afavorir a algú, és primer la banca que els milers de ciutadans que volen adquirir un habitatge? Vergonyós ha estat algun comentari de premsa. Es nota que la banca és propietària indirectament dels mitjans de comunicació espanyols. També la caiguda de la Borsa ha incidit.

Veurem si es repeteix la història del 2013 i que sigui Europa la que ho decideixi. Ara per ara el ridícul de la justícia espanyola continua amb un nou capítol. De debò ens podem refiar d’aquesta justícia? És independent i aliena a la pressió mediàtica i capitalista?

Què en pensen vostès, benvolguts lectors, què dictaminarà finalment el Suprem?