Oficialment l’Estat espanyol és una democràcia. Veiem què diu la constitució esoanyola al respecte.
Article 1.1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
Article 1.2. La sobirania resideix en el poble, del qual emanen els poders de l’Estat.
Article 1.3. La forma política de l’Estat espanyol és la monarquia parlamentària.
Es va parlar molt de l’èxit de la transició, més tenint en compte que el país havia estat una dictadura i que el canvi de format es va produir, aparentment, d’una forma cívica i amb aparença de total normalitat. La sobirania, tot i residir en el poble, aquest no va tenir opció de triar entre monarquia o república.
L’endemà d’aprovar-se en referèndum la carta magna, poques coses varen canviar, els militars, jutges, fiscals, alcaldes i un munt de funcionaris van continuar en els seus càrrecs. Avui es pot comprovar que molts d’aquells càrrecs els ocupen, fills, néts, nebots i gendres dels qui eren titulars en el franquisme. Ells, igual que el rei, deuen al dictador la posició que ocupen (en especial el PP) motiu pel qual no han condemnat encara el franquisme.
Duran aquest període s’han produït fets com ara els estatuts, el 23-F, la LOAPA, etcètera, etcètera. El que de mica en mica ha anat rebaixant l’autonomia de les comunitats així com les llibertats, només cal veure la llei mordassa com a exemple.
Un fet destacable que ha condicionat la política dels últims anys ha estat, sens dubte, el procés català. Iniciat pel PP comandat per Rajoy, van aconseguir que el constitucional, al cap de quatre anys, amb una sentència anul·lés el més important de l’Estatut de forma que Catalunya és l’únic territori que no disposa de l’estatut elaborat pel seu parlament ni votat pel poble. El professor Pérez Royo ho va qualificar de cop d’estat.
El procés català ha posat al descobert la més que dubtosa separació de poders de l’estat. Que el jutge Llarena hagi demanat l’empara del CGPJ i aquest, a més d’acceptar-ho, vol que el govern contracti un advocat belga per defensar el jutge espanyol. Això sol no sols confirma la sospita sinó que si el govern ho accepta, no sols representarà un problema de caràcter jurídic sinó també polític dins de la unió Europea.
Segons diu la Constitució: Espanya es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació, espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Segons el que assenyala el seu article 2n, Catalunya no té dret a la independència. Qualsevol que conegui els tractats internacionals de les Nacions Unides sap perfectament que això no és cert. Espanya va signar tots els tractats i així queda recollit a la Constitució.
L’article 96 de la Constitució diu que els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.
Espanya va signar els tractats que fan referència a l’autodeterminació, per la qual cosa incompleix, un cop més, els acords als quals va arribar i comprometre a complir.
Que en pensen vostès, benvolguts lectors. Espanya és democràtica o neofranquista?
