Qualsevol lector que hagi llegit algun dels meus articles haurà pogut comprovar que la monarquia no és el meu model d’estat preferit. Ja de bon principi, si la sobirania resideix en el poble, aquest no ha tingut res a veure en la seva implantació; si afegim que aquesta va ser implantada per exprés desig d’un dictador, ja no em calen més motius per foragitar-la.
Alguns diran que el poble la va acceptar perquè vàrem votar la llei de la transició primer i la Constitució després, aprovant els dos textos legals. Cal no oblidar les declaracions que va fer Adolfo Suárez, veient, mitjançant enquestes, que la monarquia no sortia ben parada, la varen incloure en la llei de transitorietat i d’aquesta forma quedava legalitzada.
Joan Carles sempre ha tingut clar que li devia el càrrec a Franco, només morir el dictador va atorgar el títol de senyora de Meirás a la seva vídua i el de duquessa de Franco a la seva filla. L’actual rei emèrit tampoc va jurar la Constitució, ja que havia jurat les lleis del “Movimiento” quan va acceptar la successió de Franco (1969) a títol de rei.
Avui tenim serioses dubtes sobre el paper de Joan Carles el 23-F fins al punt de sospitar que ell mateix en va ser el promotor o era coneixedor de la trama i que aquesta no va sortir com en un principi estava previst. Les notes entregades per Sabino Fernández Campo a Iñaki Anasagasti o el llibre publicat per Pilar Urbano, entre d’altres, ho confirmen.
La vida personal de l’actual rei espanyol emèrit “alias el campechano” ha estat rodejada de silenci durant anys per part de la premsa. Ara les seves històries d’amigues i amants així com fills extramatrimonials ja són del domini públic i s’han publicat llibres al respecte. L’escàndol, però, va sorgir quan la revista Forbes va publicar la seva fortuna, al voltant dels 2.000 milions d’euros. Com a final, les declaracions de Corina poden dur a l’exmonarca davant la justícia i, ara, ja no té la protecció de la inviolabilitat com abans.
Després de l’escàndol de la cacera d’elefants, la seva intervenció quirúrgica, la sospita de comissions rebudes per la compra de petroli, etcètera, etcètera. Va abdicar en el seu fill, Felipe VI, el qual, fins a dia d’avui, no ha obtingut la consideració i el respecte que va tenir el seu pare durant un llarg període de temps.
El cas Nóos, la venda d’armes a Aràbia Saudita, l’actuació de la reina Letizia i, sobretot, el seu discurs televisiu del passat 3 d’octubre, l’han desacreditat a ulls del poble i, encara que ara estigui d’acord a parlamentar amb els independentistes, ha perdut la credibilitat que se li suposava i li concedia la mateixa Constitució que ho defineix així: El rei arbitra i modera el funcionament regular de les institucions.
Podeu veure l’article “Per a què serveix la monarquia a Espanya?” publicat en aquest mitjà. Són moltes més les consideracions que es podrien afegir per reclamar el final de la monarquia i l’adveniment de la república. Ara bé, s’atrevirà el govern, sigui del color que sigui, a plantejar-ho mitjançant un referèndum?
no inventis