He estat molt pendent de les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, i les del president de la Generalitat, Quim Torra, per veure que opinàvem de la reunió que han mantingut els dos presidents a la Moncloa.
Tots dos han manifestat estar “moderadament” satisfets de la trobada i així ho han manifestat en roda de premsa. De fet el que s’ha produït és una inicial presa de contacte, que pot donar pas a altres encontres, i on s’ha pogut parlar obertament del problema català admetent el govern espanyol que un tema polític s’ha de resoldre mitjançant solucions polítiques.
Ningú amb dos dits de front podia esperar gran cosa més, un problema que dura vuit anys no es pot resoldre en poc més de dues hores que és el que ha durat l’entrevista. Cal considerar com a positiva la trobada per vàries raons. Es reuniran per primer cop després de molts anys les comissions mixtes Estat / Generalitat per a debatre els incompliments de l’Estat envers Catalunya; així mateix el govern espanyol s’ha compromès a rescatar lleis de caràcter social, aprovades al Parlament, que el PP havia impugnat davant el Constitucional.
Un cop constatat que la reunió ha estat educada i correcta per ambdues parts, si que voldria fer alguna consideració en relació a tres manifestacions de la senyora Calvo en la seva roda de premsa.
- Ha dit que a Espanya no hi ha presos polítics.
- Que els acords a què es pugui arribar han d’estar dins la Constitució i l’Estatut.
- Que el dret a l’Autodeterminació no es contempla dins de la Constitució.
Sobre el primer sobren comentaris, en la meva opinió són presos polítics que no han fet altra cosa que complir els seus compromisos amb la ciutadania i els delictes de rebel·lió, sedició i malversació, són fal·làcies inventades per la dreta feixista representada pel PP i C’s.
Del segon, voldria recordar-li a la vicepresidenta Calvo que Catalunya és l’única comunitat de l’Estat que no disposa de l’Estatut aprovat al Parlament ni del que es va votar en referèndum que, prèviament, va ser raspallat al Congrés de diputats.
Quant al tercer i, més important, vull destacar que la llei internacional té el que es defineix com a ius cogens, és a dir, “les normes de dret imperatiu”. Són part del dret internacional i que cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que estan per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o perquè els tractats internacionals ho decreten. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com norma imperativa, tal com ha estat remarcat en sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.
La mateixa Carta de les Nacions Unides en el seu article 1.2 declara que “cal desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i el seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal”.
El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics diu en el seu article primer el següent: Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinaran lliurement el seu estatut polític i procurant també el seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.
Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i/o en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
La constitució espanyola en l’article 10.1 diu que “la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social”.
En el 10.2 diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal dels Drets Humans i tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
Naturalment si Espanya va ratificar tots aquests acords, se’m fa força difícil d’entendre els motius del perquè es nega aquest dret a Catalunya.
I vostès, benvolguts lectors, que en pensen de la negativa espanyola a l’autodeterminació de Catalunya tractant-se d’un dret internacionalment reconegut?
