L’odi, del llatí odium, significa, segons el diccionari: Sentiment profund de malvolença o aversió envers algú, persones o col·lectius. També ho cita com a repugnància o aversió a alguna cosa en concret: Odi a la política, la mentida, al tabac…
Arran del procés català últimament s’està parlant molt d’odi i, pel que sembla, som els catalans els que més el practiquem segons certes informacions tendencioses que circulen per l’Espanya imperial i reserva espiritual d’occident. Són tantes aquestes informacions que Mariano Rajoy va agrair als mitjans de comunicació el suport a la seva acció política contra Catalunya.
L’odi està present a Espanya —contra Catalunya— des del regnat dels Àustries i, posteriorment incrementat amb l’arribada dels Borbons un cop acabada la guerra de successió. Sota el regnat de Felip V i el decret de Nova Planta, es destrueixen les institucions i les lleis catalanes imposant les del regne de Castella i, fins al dia d’avui, la lluita contra el català encara continua.
En els tres segles posteriors han estat moltíssimes les persones que, d’una forma o altra, s’han mostrat contraries al reconeixement de Catalunya com a poble i han atacat, prohibit i castigat l’ús del català en totes les vessants, polítiques, administratives i, fins i tot, religioses. L’odi a Catalunya no l’ha causat el procés, el problema ve de molt lluny i Espanya no ha mostrat mai cap interès per solucionar-lo.
Per raons familiars —tinc família a Alcalà d’Henares— he viatjat i pernoctat dos cops en un hotel de San Fernando d’Henares. En un mur davant l’hotel hi havia un grafit amb la cara de Jordi Pujol i una inscripció que deia: “Pujol guaperas, habla como quieras“. Era durant el primer mandat d’Aznar i aquest necessitava el seu suport. Anys més tard el grafit seguia allà però el text deia: “Pujol enano, habla castellano“. Aleshores Aznar ja disposava de majoria absoluta.
Va haver-hi un temps que en els telenotícies es parlava sovint de Roldán, Mario Conde i Javier de la Rosa, els dos primers eren presentats pel seu nom i cognom sense cap altra consideració, si ho recorden bé el tercer era sempre presentat com: “El financiero catalán Javier de la Rosa”. Per què aquesta animadversió contra un ciutadà català? Era el dolent, i per tant català?
En una escola privada de Madrid s’ha produït un fet molt lamentable, els alumnes cridaven a cor: “Que se muera Puigdemont”. Els nanos només fan que reflectir el que escolten a casa seva, Ara bé, si es tractés d’una manipulació dels mestres o de l’escola em pregunto: actuarà la justícia per aclarir un possible delicte d’odi? Considera la justícia espanyola un delicte d’odi la més que coneguda consigna de: “A por ellos, oe, oe” quan la guàrdia civil es dirigia a Catalunya?
Com pot veure el lector, he inclòs una vinyeta on es reflecteixen alguns comentaris, fets per personatges públics sobradament coneguts, on es demostra l’odi contra Catalunya i el català durant quatre segles. Aquest odi s’ha reflectit en els llibres d’història i, en especial, en l’època del nacionalcatolicisme que molts lectors recordaran.
Curiosament el delicte d’odi s’ha posat de moda a instàncies del govern central, som nosaltres els que odiem? Som nosaltres, que hem rebut cops de porra, els culpables i no les víctimes? Hi ha algú a Catalunya que no sàpiga parlar castellà? Per què l’atac a la immersió lingüística? No sap Espanya que les millors notes de castellà han estat aconseguides a Catalunya?
Que en pensen vostès, benvolguts lectors, l’odi és de Catalunya a Espanya o a l’inrevés?
