La guerra bruta d’Espanya contra Catalunya

L’enfrontament entra Catalunya i Espanya és, actualment, favorable a l’Estat que és qui te la força militar, jurídica, mediàtica i les utilitza a la seva conveniència, si li cal saltant-se la llei, modificant-la o fent-ne una lectura amplia o restrictiva segons li convingui, tenint en compte que la separació de poders és, presumptament, inexistent.

Tot arrenca, com és de sobra conegut, amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquest fet acompanyat del maltractament fiscal, l’incompliment reiteratiu de les inversions pressupostades, ignorar la clàusula addicional 3a de l’Estatut, els atacs a la llengua i cultura catalanes, incloent-hi la immersió lingüística, van acabar provocant el total descontentament d’una part important de la ciutadania catalana.

No entraré a detallar l’actual situació, els lectors saben perfectament que, en aplicació de l’article 155, l’Estat ha imposat el seu criteri, tot i que de forma il·legal, destituint el govern de la Generalitat, dissolvent el Parlament i convocant noves eleccions. Aquestes, un cop dutes a terme, no han donat els resultats que volia el govern central. En qualsevol país democràtic s’acceptarien els resultats però a Espanya es veu que no és així.

Madrid no va posar inconvenients a ningú per presentar-se. Els partits constitucionalistes van animar a Puigdemont a fer-ho i que el poble el castigués. El castigat ha estat el PP que ha obtingut el pitjor resultat des que hi ha eleccions. Ara fan mans i mànigues per evitar a tota costa la investidura del president a l’exili de Brussel·les. No hi estan d’acord i apel·len a la justícia (?) que és l’únic que saben fer.

Tal com apunta Vicent Partal a VilaWeb, l’instrument més clar i contundent de la repressió política a l’estat aquests últims anys ha estat el Tribunal Constitucional, amb un sistema de designació de magistrats que respon a les majories polítiques que hi ha, i que en el cas de Catalunya ha tingut una funció de detonant del conflicte, amb la sentència del juliol del 2010. La majoria absoluta del PP li va permetre la reforma de la llei orgànica del TC, feta expressament per a combatre aquest procés i els seus dirigents, dotant el tribunal per primera vegada de capacitat sancionadora.

El govern del PP es va adreçar, un cop més, al Constitucional perquè aquest acceptés a tràmit la impugnació de la candidatura de Puigdemont a fi de poder impedir que pogués ser investit president. El Consell d’Estat no ho aconsellava, ja que implicava impugnar de forma preventiva la votació d’un candidat que es va presentar a les eleccions. Així i tot, el TC ha posat unes condicions impossibles d’assumir per part de Puigdemont. En quina llei és bassa el TC per posar aquestes condicions?

L’estratègia va molt més lluny, es tracta de perseguir l’enemic intentant destruir-lo amb tota mena de fets —reals o inventats— i presentar-lo davant l’opinió pública com a persona que no mereix la confiança de la gent. Tot això requereix una cobertura mediàtica que, tant la premsa, radio i TV a més de les xarxes socials afins al poder, desenvolupen de meravella com es pot comprovar.

Els mitjans repartits per l’estat col·laboren a incrementar la mentida i l’odi contra Catalunya. La crida “a por ellos” és la que resulta guanyadora a ulls d’una majoria, la veritable i que, per tant, entenen que s’ha de castigar Puigdemont i tot l’independentisme en general. La majoria de la població espanyola ignora la realitat però, convenientment manipulada, acaba per creure’s tota la informació que els hi arriba.

Permetin-me que els faci arribar un parell de cites que reflecteixen de forma fefaent l’actual situació que estem vivim.

Cuidat molt d’alguns mitjans de comunicació, perquè si no, acabaràs odiant a l’oprimit i estimant a l’opressor (Malcom X).

Qualsevol opressor no se sentiria segur ni seria tan fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits (Simone de Beauvoir).

I ara, benvolguts lectors, voldria fer-los la següent reflexió: Tant si ens consideréssim catalans, espanyols o les dues coses a la vegada, és aquesta la democràcia que volem i ens mereixem?