Ahir al vespre vaig estar pendent del debat que es va celebrar a TV3 amb la participació de representants dels set partits que es presenten a aquestes eleccions. Eleccions que jo em nego a qualificar d’autonòmiques per la forma de com i qui les ha convocat, saltant-se la llei aquell que predica —no amb el seu exemple— que sempre s’ha de complir.
Dit això no vull fer una anàlisi ni pretendre dir qui en va resultar vencedor, només destacar el que m’ha cridat l’atenció. La senyora Arrimadas —com sempre— va fer gala de la seva mala educació interrompin sempre i no deixar que els seus possibles rivals pogueren expressar-se amb comoditat. Per res del món la voldria de presidenta de Catalunya.
Garcia Albiol va donar la nota —també com sempre— iniciant la seva intervenció en castellà, cosa que després va esmenar. Té la sort que tots els taxistes li donen la raó i ell aprofita la sapiència popular en el seu discurs. No s’assabenta del que es parla, davant el tema de la llei de comerç va dir que no li agradava, la seva cara ho deia tot quan se li va recordar que ell va votar a favor. Aquest individu, pretén presidir Catalunya?
Marta Rovira i Jordi Turull van estar prou correctes en les seves afirmacions, la primera no es va deixar intimidar per la representant de C’s i les seves i repetides interrupcions, va deixar clar el que vol ERC i va lamentar que Oriol Junqueras no pogués participar en el debat. Turull va reivindicar la figura de Puigdemont com a president. No fer-ho, seria reconèixer a Rajoy la seva capacitat per anomenar els presidents catalans; també va dir que, en la seva condició de presoner en llibertat provisional li impedia dir segon quines coses.
Miquel Iceta, gat vell i bon orador, va voler donar lliçons i estendre la mà a la reconciliació del país als altres candidats. Per molt que ho intenti no pot fer-nos oblidar que ell, i el PSC, van donar suport a la implementació del 155. Vol curar les ferides però el metge que l’acompanya en els mítings -Josep Borrell- crec que li fa un flac favor. Creu de debò Iceta que la societat catalana està malalta? En el Vademècum de la seguretat social no hi consta, encara, que l’independentisme es consideri una malaltia.
De Xavier Domènech no m’esperava res de nou. Un gran pacte d’esquerres (amb qui?) i una total indefinició del programa. Va intentar ser equidistant dels dos grups i poca cosa més. A hores d’ara no acabo d’entendre el seu programa i amb qui pot arribar a pactar. En castellà castís el seu discurs el definiria com: Ni chicha ni limoná. El més greu, al meu entendre, és que davant un possible empat dels dos blocs els seus vots podrien ser decisius.
El representant de la CUP, Carles Riera, va ser el més assenyat i educat dels participants, en cap moment va interrompre ningú i el seu discurs va ser clar i concís, tant en la presentació programàtica com en els detalls. Estic convençut que superarà en vots a Garcia Albiol i serà, igual que en l’anterior legislatura, un bon suport per a l’independentisme.
El triumvirat del 155 i Domènech van insistir molt en la qüestió social (Arrimadas vols aixecar les catifes). Sembla que tots ells han oblidat tres coses; el dèficit fiscal reconegut de 16.570 milions (any 2014). 26 lleis, la majoria de caràcter social, aprovades pel Parlament i després anul·lades pel Constitucional a proposta del PP i, per últim, les 45 peticions de Puigdemont a Rajoy -sense el referèndum- que encara estan sense resoldre.
Ignoro qui guanyarà les eleccions però crec que les mentides i mitges veritats són patrimoni del triumvirat i no mereixen sortir-ne vencedors. A banda que, com a independentista que em considero, vull el triomf per a la consecució de la República Catalana.
