Aquells lectors que hagin llegit els meus comentaris aquests últims dies observaran que he omès la paraula “candidat” en referir-me a Carles Puigdemont. Ho he fet expressament, ja que considero no es tracta d’un candidat sinó del president electe de Catalunya que, de forma arbitrària i il·legal, ha estat destituït en aplicar l’article 155 de forma barroera saltant-se la Constitució i l’Estatut de Catalunya.
Dit això vaig estar pendent de l’entrevista que no em va decebre en absolut. Puigdemont és conscient que corre el perill de ser empresonat quan posi els peus en territori català, així i tot apel·la a l’estat i a partits polítics a acceptar el resultat de les eleccions. Si el poble dóna el triomf a l’independentisme s’hauria de respectar la voluntat popular.
El president es va negar a considerar aquestes eleccions com autonòmiques, més aviat les va considerar com una segona volta de l’1-O que tots sabem com va acabar; es tracta, va dir, que és un enfrontament entre la democràcia i el 155 i els votants han de decidir quina opció prefereixen acudint a votar i expressant la seva opció.
Davant la pregunta de què fos ell l’escollit com a president, tot i no ser l’opció més votada, va deixar molt clar que aquesta opció seria normal i restituiria el govern legítim que va ser cessat de forma unilateral per Rajoy i seria una resposta categòrica de rebuig al 155 i les seves posteriors conseqüències.
No es penedeix de les decisions que va haver d’adoptar, ja que la convocatòria electoral que podria haver fet no garantia la no aplicació del 155 ni la judicialització contra ell i el seu govern pel procés, a més, l’estat ja havia intervingut, a mitjans de setembre, les finances de la Generalitat. El que no es va preveure, fins a un punt, va ser la brutal repressió amb què l’estat va respondre l’1 d’octubre i posteriorment.
Davant algunes informacions que indiquen que a Catalunya l’economia no funciona del tot bé, el president va oferir una sèrie de dades que contradiuen aquelles i que es basen en estadístiques oficials —estatals—, ja que la Generalitat està intervinguda i no pot, per tant, mentir o manipular-les. Entre aquestes dades ha quedat clar que Catalunya ha tingut un dèficit fiscal, en termes de fluctuació monetària, de 16.570 milions l’any 2014, i que tot fa sospitar que serà superior el 2015 i 2016.
Va voler deixar clar que, en cas d’una victòria de l’independentisme i l’estat espanyol no el reconegués, el problema no seria de Catalunya sinó d’Espanya i fins i tot d’Europa. Rajoy ha rebut el suport de la UE però s’ha vist obligat a convocar eleccions a contra cor, confiant en apaivagar el problema català. Ja no és tracta de independència sí o no, és tracta de democràcia o de dictadura encoberta. Com ho gestionarà Rajoy en cas de derrota?
Personalment crec en la derrota del 155 i el triomf independentista, ara bé, sinó fos així significaria una derrota que els mateixos unionistes patirien en les mateixes carns i que ells, amb el seu vot, haurien contribuït per molt que després se’n poguessin penedir per d’haver-hi col·laborat. Toca per tant votar i derrotar Rajoy. Catalunya i tots el que hi vivim en ella ens ho mereixem sobradament.
