El 21-D i la campanya bruta de l’establishment

L’establishment és un terme anglès utilitzat amb freqüència en les informacions polítiques per referir-se al grup o grups dominants que ostenten el poder i a les relacions oficials i socials dins les quals s’exerceix aquest poder. És un anglicisme que ha estat incorporat a l’ús diari i que equival a: Classe o elit dominant, grup de poder establert o, simplement poder; aparell d’un partit concret, etc. És el que en català i castellà en diem oligarquia.

Dit això, sapiguem que a l’Estat espanyol aquest existeix i, segons algunes publicacions recau en unes 160 famílies que dominen quasi totes les àrees econòmiques del país: La banca, asseguradores, grans constructores, fons d’inversió, autopistes, hidroelèctriques, mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió), carburants i un llarg etcètera que acumulen més del 90% de l’activitat econòmica espanyola.

Malauradament la majoria d’aquests grups estan interconnectats entre ells i molts depenen, en gran part, del BOE. Sovint tots hem sentit l’expressió portes giratòries que s’obren, de bat a bat, per acollir ministres i polítics importants quan deixen l’activitat política i passen a formar part de consells d’administració o assessors de grans empreses. Algunes d’elles, fins i tot, abans estatals que han passat a mans privades.

Com és lògic els governs es veuen obligats, de bon grau o no, a tenir bones relacions amb el poder econòmic i aquest, com a contrapartida, donen el seu suport al governant de torn i poder així mantenir l’stato quo existent. La prova la tenim en la crisi que hem patit i que encara patim; El deute de l’estat espanyol és aberrant, s’han fet retallades en educació, sanitat, dependència i, en canvi, han continuat les obres de l’AVE i autovies entre altres. El poder econòmic ha tirat endavant, la crisi l’han pagat els treballadors a base de sous més baixos i amb l’increment de l’atur.

Arribat a aquest punt algú es preguntarà: què té a veure tota aquesta dissertació amb les eleccions del 21-D. Doncs hi té a veure i molt. A l’establishment i a l’estat espanyol no li convé el possible triomf del sobiranisme a Catalunya. No es tracta de la unitat d’Espanya sinó del deute que abans comentàvem. La independència de Catalunya faria trontollar a l’estat que podria declarar-se en fallida i haver de ser rescatat per la Unió Europea.

Aquesta i no altra és la mare dels ous. Per què Europa dóna suport a Rajoy? No l’importen a la UE els drets humans? No té Catalunya dret a l’autodeterminació? Quins motius tenen les empreses que han canviat la seu social? On és la llibertat d’expressió a Espanya? Com poden estar els Jordis a la presó? Per què Rajoy incompleix la llei i, en canvi, diu que és obligatori complir-la?

D’aquí al 21-D assistirem a una campanya de guerra bruta per part de l’estat, alimentat per aquesta oligarquia que és, econòmicament, la que mana i escoltarem un munt de mentides i mitges veritats per acollonir els votants independentistes i evitar que el sobiranisme no guanyi les eleccions. En el cas de guanyar-les, què faria el govern de Madrid? Tornaria a recórrer al 155? Es veuria obligat a pactar o continuaria amb l’autoritarisme heretat del franquisme?

La convocatòria de les eleccions és il·legal, però és una oportunitat per saber del cert el que opina la societat catalana. En propers articles anirem informant de la guerra bruta a la qual ens enfrontarem, cal ser-ne conscients i saber estriar el gra de la palla. Ens juguem molt i no ens podem permetre el luxe de defallir.