13.5 C
Barcelona
Dijous 30 novembre, 2023

El 21-D i la campanya bruta de l’establishment

Relacionats

L’espionatge amb Pegasus, falsedat o coincidència?

El canvi de guió amb què s'ha despenjat el govern d'Espanya per intentar escapolir-se de l'escàndol de l'espionatge (sortir, de sobte, dient que ells...

Parlem del Catalangate que l’Estat encobreix

Fa gairebé dues setmanes, després d'esclatar el Catalangate, el que resta de la present legislatura comença a trontollar. El PSOE intenta, per tots...

Parlem del Catalangate?

Fa unes setmanes que va esclatar el Catalangate i, fins ara, l'Estat espanyol ha intentat negar-lo des del primer moment, i no és que la premsa...

Ara, qui i com protegirà el català?

La irrupció, per dir-ho suaument de la justícia en els plans educatius de l'escola catalana no només pot acabar amb el model...

L’establishment és un terme anglès utilitzat amb freqüència en les informacions polítiques per referir-se al grup o grups dominants que ostenten el poder i a les relacions oficials i socials dins les quals s’exerceix aquest poder. És un anglicisme que ha estat incorporat a l’ús diari i que equival a: Classe o elit dominant, grup de poder establert o, simplement poder; aparell d’un partit concret, etc. És el que en català i castellà en diem oligarquia.

Dit això, sapiguem que a l’Estat espanyol aquest existeix i, segons algunes publicacions recau en unes 160 famílies que dominen quasi totes les àrees econòmiques del país: La banca, asseguradores, grans constructores, fons d’inversió, autopistes, hidroelèctriques, mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió), carburants i un llarg etcètera que acumulen més del 90% de l’activitat econòmica espanyola.

Malauradament la majoria d’aquests grups estan interconnectats entre ells i molts depenen, en gran part, del BOE. Sovint tots hem sentit l’expressió portes giratòries que s’obren, de bat a bat, per acollir ministres i polítics importants quan deixen l’activitat política i passen a formar part de consells d’administració o assessors de grans empreses. Algunes d’elles, fins i tot, abans estatals que han passat a mans privades.

Com és lògic els governs es veuen obligats, de bon grau o no, a tenir bones relacions amb el poder econòmic i aquest, com a contrapartida, donen el seu suport al governant de torn i poder així mantenir l’stato quo existent. La prova la tenim en la crisi que hem patit i que encara patim; El deute de l’estat espanyol és aberrant, s’han fet retallades en educació, sanitat, dependència i, en canvi, han continuat les obres de l’AVE i autovies entre altres. El poder econòmic ha tirat endavant, la crisi l’han pagat els treballadors a base de sous més baixos i amb l’increment de l’atur.

Arribat a aquest punt algú es preguntarà: què té a veure tota aquesta dissertació amb les eleccions del 21-D. Doncs hi té a veure i molt. A l’establishment i a l’estat espanyol no li convé el possible triomf del sobiranisme a Catalunya. No es tracta de la unitat d’Espanya sinó del deute que abans comentàvem. La independència de Catalunya faria trontollar a l’estat que podria declarar-se en fallida i haver de ser rescatat per la Unió Europea.

Aquesta i no altra és la mare dels ous. Per què Europa dóna suport a Rajoy? No l’importen a la UE els drets humans? No té Catalunya dret a l’autodeterminació? Quins motius tenen les empreses que han canviat la seu social? On és la llibertat d’expressió a Espanya? Com poden estar els Jordis a la presó? Per què Rajoy incompleix la llei i, en canvi, diu que és obligatori complir-la?

IMG-20171110-WA0007_resized

D’aquí al 21-D assistirem a una campanya de guerra bruta per part de l’estat, alimentat per aquesta oligarquia que és, econòmicament, la que mana i escoltarem un munt de mentides i mitges veritats per acollonir els votants independentistes i evitar que el sobiranisme no guanyi les eleccions. En el cas de guanyar-les, què faria el govern de Madrid? Tornaria a recórrer al 155? Es veuria obligat a pactar o continuaria amb l’autoritarisme heretat del franquisme?

La convocatòria de les eleccions és il·legal, però és una oportunitat per saber del cert el que opina la societat catalana. En propers articles anirem informant de la guerra bruta a la qual ens enfrontarem, cal ser-ne conscients i saber estriar el gra de la palla. Ens juguem molt i no ens podem permetre el luxe de defallir.

Més articles

8 COMENTARIS

  1. Estic complement d’acord.
    Però voldría matitzar que aquest fet oligarquic i de domini de capital sobre la política, no es solsement un fet espanyol.
    Es un fet mundial. I evidentment de la EU.
    Per lo tant, considero que haver pensat i potser encara pensar que la UE es un possible aliat per desencallar la implacable postura del Estat espanyol es de una gran ingenuitat. Encara que com explicaré a continuació, em sembla que es la única via.
    L’unic que pot fer que la UE l’hi fagi cambiar el pas a l’Estat espanyol, es que finalment l’hi suposi més car mantindre la postura d’ara, que acceptar un canvi que moderi la situació i les grans corporacions financeres i industrials s’hi sentin més comodes. Perque ens entenguem: que el cost sigui lo suficientment alt, com perque els interessi més acceptar un acord que mantindre la postura actual.
    Suposo que aquest es camí que es preten seguir. Perque em sembla que no ni ha un altre.

  2. Estic complement d’acord.
    Però voldría matitzar que aquest fet oligarquic i de domini de capital sobre la política, no es solsement un fet espanyol.
    Es un fet mundial. I evidentment de la EU.
    Per lo tant, considero que haver pensat i potser encara pensar que la UE es un possible aliat per desencallar la implacable postura del Estat espanyol es de una gran ingenuitat. Encara que com explicaré a continuació, em sembla que es la única via.
    L’unic que pot fer que la UE l’hi fagi cambiar el pas a l’Estat espanyol, es que finalment l’hi suposi més car mantindre la postura d’ara, que acceptar un canvi que moderi la situació i les grans corporacions financeres i industrials s’hi sentin més comodes. Perque ens entenguem: que el cost sigui lo suficientment alt, com perque els interessi més acceptar un acord que mantindre la postura actual.
    Suposo que aquest es camí que es preten seguir. Perque em sembla que no ni ha un altre.

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Darrers articles

Els bisbes espanyols s’oposen a l’amnistia

Es tracta d'un clar exemple de com la dreta intensifica la seva estratègia d'oposició al govern a través de l'amnistia i per...

Què és el patriotisme i a qui representa?

Abans d'iniciar aquest article he volgut conèixer el seu significat segons la RAE i diu així: "Amor a la pàtria i el...

La llei d’amnistia encaixa perfectament en la Constitució

Davant la quantitat d'exabruptes que hem sentit en la primera sessió d'investidura de Pedro Sánchez, avui en comptes d'un article de qui...

L’acord mal anomenat “pacte de l’amnistia”

Els exabruptes que han proferit els líders de la dreta i l'extrema dreta espanyola, deixa ben a les clares la poca visió...

L’acord entre Junts per Catalunya i el PSOE

Abans d'escriure aquest article, he visionat de nou el discurs de Puigdemont a Brussel·les i he llegit dos cops el pacte que...