Albiol, candidat a presidir la Generalitat

Aquest passat diumenge, al matí, Xavier García Albiol va ser proclamat oficialment com a candidat a presidir la Generalitat en representació del Partit Popular de Catalunya. Va ser un acte que vaig seguir per televisió fins que la meva paciència es va esgotar i, conseqüentment, vaig desconnectar l’aparell.

Tot ai així me’l vaig empassar gairebé tot. Va estar acompanyat per tota una representació del partit presidida per Mariano Rajoy, Cospedal, Hernando, Cifuentes… Com ho deuen veure de magre perquè tanta gent es desplaci des de Madrid per donar-li suport, conscients com estan, de la categoria del candidat i de la poca incidència que el partit té en tota Catalunya.

Albiol va fer un discurs al qual ja estem acostumats; es va sentir molt còmode rodejat de la claca que li feia costat, va dir que gràcies al PP s’estava superant la crisi, que Espanya creixia més que cap país d’Europa, que es recuperaven moltíssims llocs de treball, que la legalitat tornaria a Catalunya i que Espanya és una de les democràcies més consolidades i avançades d’Europa.

El candidat va ignorar les dades estadístiques, on es demostra que els treballadors estan cobrant menys que dos anys enrere, també va obviar els contractes de setmanes o dies que existeixen actualment que, de passada, disminueixen les xifres de l’atur i tergiversen la crua realitat existent, és el discurs de sempre i que no canviarà.

Va remetre contra tot el procés independentista i els polítics que l’havien dut a terme. Va lloar Rajoy per la valentia enfront de la disbauxa catalana existent així com per l’aplicació de l’article 155. Cap referència al fet que aquell sobrepassa la Constitució, així com la il·legalitat de suspendre el govern i el parlament català. Menys, encara, declarar inconstitucional el fet de convocar eleccions que, segon la llei, només pot fer el president català.

Com no podia ser d’una altra manera, va declarar que a Espanya no hi ha presos polítics per les seves idees sinó polítics presos per saltar-se la llei. Encara no sé quines lleis es van saltar els dos Jordis, empresonats fa dies, que han estat sempre model de la no-violència i han contribuït a la resistència pacifica del poble català. Com a prova de la democràcia espanyola va presumir d’haver-se permès la manifestació de dissabte (?).

Per a coneixement del que pensen Albiol i, sobre tot Rajoy, acompanyo un vídeo on es pot veure el que pensen al PP del que consideren que és un pres polític.

El que no va dir és que va intentar que TV3 i Catalunya Ràdio no emetessin la retransmissió i seguiment de la manifestació, un fet que l’avala com a un demòcrata de tota la vida. Un altre fet que el delata és que s’ha descobert que rep dos sous, un de l’ajuntament badaloní i un altre de la Diputació, quan la llei només permet cobrar-ne un de l’administració. Albiol no n’era conscient? Això és el que ha declarat i que no en sabia res (?). A sobre, dóna la culpa l’ajuntament perquè li aclareixi la seva situació, demòcrata de tota la vida.

No hem d’estranyar la posició de l’alumne García Albiol quan el mestre Rajoy manifesta el seu desig de què les empreses no marxin de Catalunya, tot i que va ser ell qui va signar el decret per facilitar-ne la sortida. També va demanar als ciutadans espanyols que no facin el boicot als productes catalans perquè els empresaris ja pateixen prou per les decisions de l’independentisme.

El que Albiol i Rajoy s’haurien de preguntar és el motiu del perquè, havent-hi més de 900 ajuntaments a Catalunya, només tenen una sola alcaldia. I, per a més inri, en el passat 1-O en la “seva” població, el sí a la independència va obtenir la victòria amb un 92% dels vots.

Rajoy ha demanat la màxima participació el 21-D, especialment fent referència a la majoria silenciosa o… silenciada (?). Algú ha impedit a la gent votar? No sé el que pensaran vostès, benvolguts lectors, però el terme “majoria silenciosa” em recorda les èpoques passades del franquisme més ranci que en venen a la memòria.