Avui no parlaré de l’atemptat que tots vostès ja coneixen, permetin-me només un record per a les víctimes i els seus familiars i amics en aquestes circumstàncies tan doloroses pels fets ocorreguts a Catalunya aquesta passada setmana.
Em pregunto què hem après? Quines conclusions en podem extreure d’aquesta barbàrie? Què en pensem de cara al futur? Sempre, des de petit, li he sentit dir als meus pares que, de qualsevol situació, per dolenta i catastròfica que sigui, s’ha de buscar la part positiva. No és fàcil trobar-la però existeix si s’analitza tot detingudament.
Per exemple, vam observar que el govern espanyol va reaccionar tard i malament davant els fets. Que fins passades les dotze de la nit Mariano Rajoy no va donar senyals de vida. Que a la reunió que va tenir lloc a la seu del govern central a Barcelona no es va convidar a cap membre de la Generalitat ni als mossos d’esquadra. Cal no oblidar els 8 anys que van passar per reunir la junta de Seguretat, els obstacles per accedir els mossos a l’Europol i la negativa d’ampliar 500 noves places de la policia catalana.
També hem observat l’actuació dels mossos davant la tragèdia, van acordonar la zona, van indicar els vianants que es refugiessin en establiments i aquests tanquessin les portes, van tancar les parades de metro, Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat; van tancar pràcticament Barcelona per a control de possibles fugues. Un cop passat el perill, feien sortir la gent i l’acompanyaven fora del radi de perill.
Vam veure com el govern català es reunia d’urgència per prendre totes les decisions que fora menester en aquella situació. Així mateix van informar la població que s’abstinguessin de sortir al carrer per motius de seguretat. Van coordinar els mossos, policia local, serveis d’emergència, creu roja, protecció civil, voluntaris… fins a l’últim detall al peu del canó. On era el govern central aleshores?
Per últim i molt important cal destacar i aplaudir el comportament cívic de la ciutadania, els hospitals es van omplir de voluntaris per fer donació de sang, molts professors d’idiomes i traductors es van oferir per ajudar a víctimes i familiars d’estrangers. Molts taxistes es van oferir, gratuïtament, per dur la gent a casa seva o l’hotel de residència. Els hotels també van oferir allotjament als qui tenien habitació en la zona acordonada.
A causa del control d’accés i sortida de Barcelona, molts cotxes van estar hores aturats a les rondes, Diagonal i Meridiana principalment, molts veïns van anar amb menjar i begudes a ajudar-los, ja que van arribar a estar-hi entre 6 i 8 hores retinguts per aquesta causa. Que podem dir de la reacció de la ciutadania si no és per agrair-los el seu civisme?
Podem dir doncs que hem après? Que Catalunya té un govern com cal, que els mossos són una excel·lent policia, que els hospitals i serveis mèdics funcionen molt bé. De tot això, què ha publicat la premsa de Madrid? Res de res, a sobre culpen de l’atemptat terrorista el procés d’independència que es viu a Catalunya. Vergonyós i malintencionat, és el mínim que es pot dir d’aquesta actuació. No té vergonya la premsa de Madrid? On és el famós codi deontològic que l’ha de presidir? És potser una mostra de la democràcia espanyola?
La premsa internacional ha lloat el govern català i els mossos, posant-los com a exemple a seguir en aquestes situacions. La policia de Nova York ha dedicat un tuit en aquest sentit, igualment ho han fet a França, Regne Unit i Alemanya on també han patit atacs terroristes. En canvi a Madrid ningú ha estat capaç de fer un sol elogi. Volem seguir a Espanya?
Per acabar la millor lliçó que hem après: Catalunya té tot el necessari per ser i actuar com un estat independent, a les proves ens remetem, govern, policia, serveis mèdics, mitjans i, sobretot, els seus habitants. És davant de situacions difícils quan es demostra la qualitat i l’esperit de tot un poble i Catalunya ho ha demostrat amb nota.
El pròxim 1-O podrem aconseguir-ho votant sí a la independència!
Que què hem après? Absolutament res, pel que es veu. A fer el mateix de sempre: culpar-nos, caure en l’autoodi, posar flors i ossets, fer una mica el kumbaià i esperar la propera matança vençuts i resignats. No tots els musulmans són terroristes, però tots els terroristes que han comès més 43 atemptats a Europa en els darrers tres anys, sense comptar els que porten cometent des dels anys 70 del segle passat arreu del món, sí que són musulmans. Alguns diuen que mals musulmans… quan el mal hi ha està fet. El que és un fet incontestable és que allí on no hi ha musulmans o són molt pocs, no hi ha gihadisme ni, per descomptat, atemptats.
A Catalunya, pel què es veu, haurem de morir molts més a mans d’aquests islamofeixistes salvatges, perquè la societat tingui més por a morir que a ser absurdament titllada de xenòfiba. Perquè es prenguin mesures que vagin més enllà de donar-se abraçades kumbaià, posar flors i ossets.
Dels nostres governants i dels gurús del periodisme políticament correcte sí que no n’espero res ni que moríssim a raó de 100 cada setmana. El terrorisme islamista té la particularitat de que no atempta contra les classes dirigents, contra polítics, autoritats o patums de les elits mediàtiques. Atempten contra la gent comuna mentre es troba realitzant activitats tan qüotidianes com anar i venir de la feina, anar de compres o passejar una estona. Gent comuna que per als nostres dirigents… som prescindibles. La nostra vida no val el que val un bon discurs políticament correcte per quedar bé. La nostra seguretat ocupa un lloc molt per darrera de les dèries ideològiques islamòfiles especialment de les esquerres.
Però deixeu-me que doni un avís: si un Estat no és capaç de garantir allò que és més bàsic, que és la seguretat dels seus nacionals, l’Estat com a eina deixa de tenir cap sentit, s’enfonsa, es converteix en quelcom absolutament innecessari. La cohesió social es trinxa, els vincles de solidaritat entre els habitants d’un mateix territori es pulveritzen. Quan tot això passa, no vingueu demanant que paguem impostos i encara menys per mantenir una classe política i dirigent que ens envia a l’escorxador sense cap problema de consciència ni, sobre tot, a una certa immigració – la dels musulmans- que es distingeix per ser la única que s’escampa per tot el món (de Filipines fins a Sebastopol) carregada d’odi i violència contra les societats d’acollida.
Que què hem après? Absolutament res, pel que es veu. A fer el mateix de sempre: culpar-nos, caure en l’autoodi, posar flors i ossets, fer una mica el kumbaià i esperar la propera matança vençuts i resignats. No tots els musulmans són terroristes, però tots els terroristes que han comès més 43 atemptats a Europa en els darrers tres anys, sense comptar els que porten cometent des dels anys 70 del segle passat arreu del món, sí que són musulmans. Alguns diuen que mals musulmans… quan el mal hi ha està fet. El que és un fet incontestable és que allí on no hi ha musulmans o són molt pocs, no hi ha gihadisme ni, per descomptat, atemptats.
A Catalunya, pel què es veu, haurem de morir molts més a mans d’aquests islamofeixistes salvatges, perquè la societat tingui més por a morir que a ser absurdament titllada de xenòfiba. Perquè es prenguin mesures que vagin més enllà de donar-se abraçades kumbaià, posar flors i ossets.
Dels nostres governants i dels gurús del periodisme políticament correcte sí que no n’espero res ni que moríssim a raó de 100 cada setmana. El terrorisme islamista té la particularitat de que no atempta contra les classes dirigents, contra polítics, autoritats o patums de les elits mediàtiques. Atempten contra la gent comuna mentre es troba realitzant activitats tan qüotidianes com anar i venir de la feina, anar de compres o passejar una estona. Gent comuna que per als nostres dirigents… som prescindibles. La nostra vida no val el que val un bon discurs políticament correcte per quedar bé. La nostra seguretat ocupa un lloc molt per darrera de les dèries ideològiques islamòfiles especialment de les esquerres.
Però deixeu-me que doni un avís: si un Estat no és capaç de garantir allò que és més bàsic, que és la seguretat dels seus nacionals, l’Estat com a eina deixa de tenir cap sentit, s’enfonsa, es converteix en quelcom absolutament innecessari. La cohesió social es trinxa, els vincles de solidaritat entre els habitants d’un mateix territori es pulveritzen. Quan tot això passa, no vingueu demanant que paguem impostos i encara menys per mantenir una classe política i dirigent que ens envia a l’escorxador sense cap problema de consciència ni, sobre tot, a una certa immigració – la dels musulmans- que es distingeix per ser la única que s’escampa per tot el món (de Filipines fins a Sebastopol) carregada d’odi i violència contra les societats d’acollida.
No hem après res perquè, entre d’altres coses, ens pensem que estar integrats és donar més ajudes econòmiques als nostres conciutadans musulmans. Perquè ens pensem que la integració és aprendre la llengua catalana i completar l’ensenyament obligatori. O tenir feina estable. O fins i tot una carrera. Tot això i més ja ho tenien els que han perpetrat la massacre de Barcelona i Cambrils. O el que va fer el mateix a Manchester. I molts altres.
No hem après res perquè som els primers que abonem el comunitarisme identitari que està a la base, a l’arrel, del problema. Un identitarisme en el que nació no és el que a Occident entenem per nació o nacionalitat, sinó que és la Umma, és a dir, l’islam i la llei islàmica. No ens hem adonat que cada cop més la versió de l’islam que s’imposa a Europa és la d’aquest nacionalisme identitari basat en una interpretació certament retrògrada de la religió islàmica, cada cop són més les noies i dones que adopten els signes externs que reforcen l’estratègia del comunitarisme identitari, del segregacionisme.
No hem après res quan reforcem l’anterior estratègia a base de permetre que els que es mostren als mitjans com a portaveus dels ciutadans musulmans siguin persones fidels a la sharia i vinculades a una noció del què signifca ser musulmà molt lligada a la religió i als costums d’origen: dones amb hijab, imams…
On són les veus laiques de l’islam europeu i occidental. On són les dones valentes com la Wafa Sultana, l’Ayaan Irsi Ali i tantes altres. I per laiques no vull dir no creients. Vull dir ciutadanes i ciutadans d’origen musulmà que separen el fet religiós de la cosa pública. Persones que han estat capaces de fer autocrítica, de convidar el món islàmic des de dins a fer autocrítica. D’assenyalar l’excés de culpabilització de l’altre, l’identitarisme que frega actituts totalitàries i segregacionistes, quan no directament supremacistes.
No hem après res quan els que acabem essen titllats de xenòfobs som els que reclamem que es doni veu a musulmans com les dones que he esmentat o com el professor Saif Kamel de la Universitat de Fes, que ha escrit una dura carta d’autocrítica arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils que cap, cap, cap dels nostres principals mitjans catalans ha publicat. I que ningú se n’adoni que els racistes, els xenòfobs, ho són aquells fins i tot arriben a l’extrem de matar-nos perquè ens consideren subhumans, inferiors, degenerats, en bloc, com un tot, sense mirar prim.
No hem après res perquè, entre d’altres coses, ens pensem que estar integrats és donar més ajudes econòmiques als nostres conciutadans musulmans. Perquè ens pensem que la integració és aprendre la llengua catalana i completar l’ensenyament obligatori. O tenir feina estable. O fins i tot una carrera. Tot això i més ja ho tenien els que han perpetrat la massacre de Barcelona i Cambrils. O el que va fer el mateix a Manchester. I molts altres.
No hem après res perquè som els primers que abonem el comunitarisme identitari que està a la base, a l’arrel, del problema. Un identitarisme en el que nació no és el que a Occident entenem per nació o nacionalitat, sinó que és la Umma, és a dir, l’islam i la llei islàmica. No ens hem adonat que cada cop més la versió de l’islam que s’imposa a Europa és la d’aquest nacionalisme identitari basat en una interpretació certament retrògrada de la religió islàmica, cada cop són més les noies i dones que adopten els signes externs que reforcen l’estratègia del comunitarisme identitari, del segregacionisme.
No hem après res quan reforcem l’anterior estratègia a base de permetre que els que es mostren als mitjans com a portaveus dels ciutadans musulmans siguin persones fidels a la sharia i vinculades a una noció del què signifca ser musulmà molt lligada a la religió i als costums d’origen: dones amb hijab, imams…
On són les veus laiques de l’islam europeu i occidental. On són les dones valentes com la Wafa Sultana, l’Ayaan Irsi Ali i tantes altres. I per laiques no vull dir no creients. Vull dir ciutadanes i ciutadans d’origen musulmà que separen el fet religiós de la cosa pública. Persones que han estat capaces de fer autocrítica, de convidar el món islàmic des de dins a fer autocrítica. D’assenyalar l’excés de culpabilització de l’altre, l’identitarisme que frega actituts totalitàries i segregacionistes, quan no directament supremacistes.
No hem après res quan els que acabem essen titllats de xenòfobs som els que reclamem que es doni veu a musulmans com les dones que he esmentat o com el professor Saif Kamel de la Universitat de Fes, que ha escrit una dura carta d’autocrítica arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils que cap, cap, cap dels nostres principals mitjans catalans ha publicat. I que ningú se n’adoni que els racistes, els xenòfobs, ho són aquells fins i tot arriben a l’extrem de matar-nos perquè ens consideren subhumans, inferiors, degenerats, en bloc, com un tot, sense mirar prim.
Qué collons hau de adependre ? Demá mateix ne poden fe un atre al mateix puesto y tos tornaríen a agarrá en les calses baixades.
Amb el temps, sabrem si aquest atac terrorista, estava promogut per interessos obscurs, per a rebentar l´1 d´Octubre.
Ja no ens podem refiar de res, ni de ningú.
Per això, millor que ens ho fem sols, que ja sabem com fer-ho, i deixar de banda els que ens “estimen” tant.
Amb el temps, sabrem si aquest atac terrorista, estava promogut per interessos obscurs, per a rebentar l´1 d´Octubre.
Ja no ens podem refiar de res, ni de ningú.
Per això, millor que ens ho fem sols, que ja sabem com fer-ho, i deixar de banda els que ens “estimen” tant.