Carta oberta al Tribunal Constitucional

Senyors jutges. M’adreço a vostès totalment consternat en veure com treballen des que el PP va dictar, aprofitant-se de la seva majoria absoluta, la llei que els permet convertir-se en un tribunal penal; res a veure amb l’esperit i la norma que, inicialment, tenia encomanat aquest alt tribunal.

Observo que per una reforma parcial de la Constitució són necessaris els vots de 3/5 parts del Congrés i del Senat. Que per modificar-la es requereixen les 2/3 parts de les dues càmeres. Per a la nova llei del seu Tribunal ni va haver-hi prou amb la majoria de vots d’un sol partit tot i no complir els percentatges abans esmentats, ho consideren vostès normal? És aquesta llei del tot constitucional?

El conjunt dels ciutadans, jo entre ells, ens preguntem com és possible tardar quatre anys per dictaminar sobre l’Estatut de Catalunya i menys de 24 hores per anul·lar qualsevol llei del Parlament català. Això succeeix des que va entrar en vigor la nova llei l’any 2015. El PP ha trobat en vostès un aliat imprescindible, ja que per si sol és incapaç de resoldre els problemes plantejats amb Catalunya.

M’he pres la molèstia de consultar hemeroteques i he descobert notícies molt interessants, entre ells les següents: L’Advocacia de l’Estat va presentar un escrit davant el seu tribunal en el qual demostrava, amb documentació oficial, com el PP havia recorregut 30 articles de l’Estatut de Catalunya que són calcats en l’estatut andalús. No obstant això, els populars van aprovar l’estatut andalús al Congrés i no van recórrer cap dels seus articles. Qui defensa una determinada postura davant un Tribunal ha de ser coherent amb aquesta, com recorda la màxima jurídica “ningú pot anar contra els seus propis actes”, assenyalava l’Advocacia de l’Estat.

“Un precepte jurídic no pot ser mai constitucional i inconstitucional alhora”, manifestava l’Advocacia de l’Estat en relació amb la postura del Partit Popular, que ha vist preceptes inconstitucionals en l’estatut català que després ha aprovat per creure que eren plenament constitucionals en l’estatut d’Andalusia.

La documentació oficial aportada per l’Advocacia de l’Estat mostrava que fins a 30 articles recorreguts pel PP en l’Estatut català van estar calcats en l’andalús. Entre ells els que regulen el testament vital i el dret a viure amb dignitat el procés de la mort; el Poder Judicial autonòmic; el capítol de competències o la regulació de les caixes d’estalvi.

Aquesta conducta podria provocar un contrasentit jurídic doncs si el Constitucional tomba els articles recorreguts pel PP en l’Estatut català, aquesta comunitat podria mancar d’una sèrie de competències per inconstitucionals que, no obstant això, estarien plenament vigents a Andalusia, que les recull en el seu Estatut amb les mateixes paraules i que ningú ha recorregut.

Resumint, l’advocacia de l’estat declarava: “Hi ha més de 40 articles de l’Estatut català, dels quals 30 han estat recorreguts, que són del tot idèntics a altres articles de l’Estatut d’Andalusia, i són abundants les semblances de contingut entre aquell Estatut impugnat i el de les Illes Balears”, assenyalava. “Tots aquests estatuts reconeixen drets, estableixen un sistema similar de definició de competències, disposen de Consells de Justícia Autonòmics, contemplen un sistema comú de finançament i preveuen un sistema bilateral de relacions entre l’Estat i la respectiva comunitat autònoma. Però el que és més significatiu, hi ha molts articles que diuen literalment el mateix“.

Davant aquesta informació, què van fer vostès? Per què no van anul·lar els d’Andalusia o bé reconsiderar els de Catalunya? Podem, de debò, refiar-nos de la seva imparcialitat? Els fets objectius vénen a demostrar tot el contrari.

Després d’admetre a tràmit el recurs contra la modificació del reglament del Parlament que, per cert, és constitucional en 14 autonomies, Congrés, Senat i el Parlament Europeu, s’han incrementat els dubtes sobre la seva actuació, a l’extrem de llegir a la premsa frases com aquestes:

És constitucional el Tribunal Constitucional? O les expressades per un conegut sociòleg: “Tinc dubtes no tan sols de si el Tribunal Constitucional és constitucional, sinó sobre si és un tribunal” i la d’un reconegut catedràtic que diu: El TC és l’únic tribunal europeu que no pren les decisions sobre fets i lleis, sinó sobre unes presumptes intencions. Un tribunal de consciència potser?

Reconec no ser un expert en lleis però, els fets objectius, les seves sentències i el sentit comú en fan desconfiar totalment de la seva presumpta imparcialitat, la quan cosa els trasllado per al seu coneixement i efectes.