Tant un com l’altre estan en hores baixes, de tenir una àmplia representació parlamentària a Madrid i Barcelona, els últims resultats electorals han deixat constància de quin és, en l’actualitat, el suport que tenen de la ciutadania.
No hi ha dubte que la irrupció de Podem a Espanya i l’increment del vot de C’s a Catalunya els ha perjudicat, no obstant no és l’única explicació. Tot i els vots andalusos, el PSOE només ha obtingut el govern de l’estat quant a Catalunya ha guanyat el PSC. Què ha passat doncs per tindre aquesta davallada?
Em centraré només en el cas de Catalunya i el perquè de la desafecció als socialistes. Fa pocs anys hi havia socialistes a la Moncloa i als dos costats de la plaça Sant Jaume, un fet que no s’havia produït abans. Quin benefici van obtenir els ciutadans de Catalunya? Doncs cap, tot el contrari, el Tribunal Constitucional va acabar d’escapçar un estatut ja raspallat prèviament pel Congrés.
Ha passat el temps i ha continuat l’espoli fiscal a Catalunya per part de l’estat, la qual cosa ha fet que s’incrementi l’independentisme que confia, aquest cop sí, a constituir un nou estat més pròsper, just i solidari que permeti als seus habitants viure d’acord amb el que treballen i generen.
El que ha fet, fa i farà el govern del PP era d’esperar, s’ha negat a negociar qualsevol pacte que els governs catalans li han proposat, ells no negocien mai, prefereixen abans perdre amb honor que asseure’s en una taula negociadora que, per ells, els sembla una derrota, el clàssic “hidalgo castellano” de sobres conegut.
Però, què han fet els socialistes en aquesta qüestió? Quin ha estat el seu posicionament per intentar resoldre’l? Tenien fàcilment la majoria del congrés en l’època Zapatero. Què van fer en favor de Catalunya? Alguna norma, decret, llei… absolutament res. On és aquell PSOE que en el congrés de Suresnes de 1974 reclamava el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya?
I on és ara el PSC? Aquell que va abandonar la taula del dret a decidir, que va acceptar la declaració de Granada, la que negava Catalunya com a nació. Què opinarien Raventós o Maragall de l’actual situació? Proposen un estat federal i ara, Iceta i Sánchez s’han tret de la màniga la declaració de Barcelona. Els catalans podem estar d’enhorabona.
Volen crear una comissió per modificar la Constitució, proposar iniciatives legislatives per rebaixar la tensió a Catalunya i impulsar la tercera via enfront d’un govern independentista. Entre les propostes, una de molt significativa: Demanar al Congrés que anul·li el judici de Lluís Companys i la resta de les sentències franquistes. Curiosament el PSOE fins ara s’hi havia oposat i, pel que es veu, no recorda que el Parlament de Catalunya ja ha fet la feina.
La proposta conjunta dels socialistes pot trigar uns 20 anys a ser efectiva i no contempla el dret a decidir dels catalans. Podem refiar-nos-en? Que cadascun dels lectors tregui les seves pròpies conclusions, la meva no variarà. No crec en les persones que canvien d’opinió i, per tant, espero a l’1-O per votar i aconseguir una república catalana independent.
Aquest article,podria haver-se dit tranquil·lament,Podem refiar-nos dels espanyols??? Quan,un espanyol,ha reconegut a Catalunya,com una nació,la seva cultura i la seva existència,sense perdonar-nos la vida? Hi ha espanyols, que sàpiguen,que ha fet Espanya,amb la seva suposades nacions i ciutadans al llarg de la história?Traïdors,i patriotes,han hagut tota la vida a tot arreu,però aqui del que es tracta, es de trobar espanyols,democrátics i objectius,encara que això els faci mal al seu nacionalisme espanyol..jo,no els he vist,i visc a Barcelona,que se suposa que hi ha de tot.
No podemos fiarnos de ellos. Está a la vista y sobran palabras y esfuerzos para enumerar innumerables motivos para no confiar en ellos. Somos dos pueblos contrapuestos y no podemos esperar nada que no pase por nuestro propio esfuerzo y decisión. Que cada nación haga su propia política y que nos dejen hacer la nuestra. VIVA LA REPUBLICA CATALANA