Parlament: 1 – Congrés: 0

Evidentment no es tracta d’un partit de futbol. És, simplement, la comparació de la setmana. En les dues seus parlamentàries s’han celebrat actes ben diferents, a Madrid commemorant els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, a Barcelona anul·lant els judicis d’aquella dictadura, fet que encara no s’atreveixen a fer a la capital.

A l’acte de Madrid vàrem poder veure molts diputats i senadors d’aquella primera legislatura i els “pares” de la Constitució que encara sobreviuen al pas del temps. Sobta la no presència del rei emèrit, pare de l’actual monarca, que va tenir el seu paper en aquells moments de la transició, fet molt comentat i que ningú ha sabut donar cap explicació.

Felip VI va anomenar per primer cop la paraula dictadura, cosa que no ha fet mai el seu pare, va parlar d’un període d’inestabilitat i que, per fi, la democràcia es va imposar i els país ha fet un salt endavant. PNV i Podem no el van aplaudir i ERC i Bildu no van fer ni tan sols acte de presència a l’hemicicle.

L’atur, les males condicions de treball, el deute públic i les clavegueres de l’estat no van tenir ni un minut de comentari, tot va ser grandiloqüent com si Espanya fos un país meravellós on els seus habitants són la mar de feliços. Un discurs que li va preparar la Moncloa i havia d’acceptar a la força. Sí que va haver-hi un toc a Catalunya i al compliment de les lleis i al diàleg seré i profitós, com si no sabéssim qui es nega a dur-lo a terme.

Al Parlament es va aprovar una resolució anul·lant els més de 63.000 judicis polítics que acabada la guerra civil es van practicar a Catalunya. La quasi totalitat en van fer sense les garanties processals corresponents i molta gent va ser condemnada a mort o anys de presó pel sol fet de mantenir-se fidels a la República.

Han estat molts els intents per rescabalar la dignitat de les persones per aquests judicis, els tribunals mai han volgut anul·lar els sumaríssims, ni el Suprem ni el Constitucional mai han declarat il·legals els judicis franquistes. La pregunta és per què? Es parla molt de passar pàgina però les ferides restaran obertes mentre existeixin fosses comunes amb més de cent mil cadàvers i no s’anul·lin els judicis de la resta de la península.

Ara veurem si el govern i el seu constitucional accepten la resolució del Parlament posant com excusa no tenir competències i que correspon a les Corts Generals dir l’última paraula sobre els fets. Sàpiga el govern que la votació va ser per unanimitat (incloent-hi el PP i C’s) i que no tindria lògica, a ulls d’Espanya i Europa, anul·lar-ho. Entre tots els que van patir un judici militar sumaríssim, cal destacar a Lluís Companys, el primer i únic president escollit democràticament a Europa que va ser assassinat pel dictador Franco.

Tornant al congrés de Madrid, i a la seva “exitosa” representació, voldria saber el perquè se li va atorgar una medalla a Martin Villa, imputat per la Justícia Argentina, ja que en Espanya no es van acceptar els càrrecs contra ell quan era ministre de l’interior. Per aquest fet, i els ja senyalats anteriorment, considero que el resultat que reflecteix el títol d’aquest article hi hauria de ser per golejada.