El passat 13 de març vaig publicar l’article titulat “Alguna cosa es belluga a Andalusia”. Vaig conèixer i entrevistar al president de la Asamblea Nacional Andaluza (ANA) i des de llavors he mantingut el contacte mitjançant la seva delegació a Catalunya. El pròxim 18 de maig es farà la seva presentació a Barcelona en les antigues cotxeres de Sants. El seu president m’ha fet arribar un article que ha publicat fent referència a l’actualitat política (corrupció, tribunals…) Li he demanat i obtingut el seu permís per traduir-lo i publicar-lo, cosa que ara faig tot i que, per motius de la seva extensió, l’he resumit. Agraeixo al senyor Pedro Ignacio Altamirano la deferència que ha tingut amb i els lectors d’aquest diari. Aquest és l’article.
Ja fa quaranta anys de l’arribada a Espanya de la democràcia, almenys sobre el paper, després del pacte anomenat transició. Allò que ens va semblar un èxit de tots, s’ha anat diluint a través dels anys, fins a l’actual convenciment que allò va ser un canvi perquè res no canviés. La democràcia encara no ha arribat a Espanya i, per aquest camí mai arribarà.
Quina democràcia existeix en un país en què ets de dretes o d’esquerres, incompatible i sense solució? O penses com jo, o ets el meu enemic, però no enemic polític de debat no, enemic personal sense més debat que l’insult i l’agressió verbal. Això no és democràcia. Quina democràcia hi ha en un país en què les polítiques no es decideixen als parlaments o les urnes, sinó en tribunals de justícia cada cop que els responsables polítics no arriben a acords, però el més surrealista encara, és que aquells que fracassen en els debats polítics, a l’extrem de dipositar la decisió en mans d’un jutge, no tenen ni la dignitat de dimitir?
La democràcia no serà possible fins que la dreta entengui que l’esquerra no és l’enemic “roig” a derrotar. Fins que no entengui que les esquerres són una altra manera de veure el món, des d’altres posicions, però tan vàlides com les de la dreta. Però l’esquerra ha de començar a mirar la dreta de la mateixa manera, com una alternativa que busca el mateix objectiu en comú. Això és la democràcia, buscar des de posicions diferents el millor per al comú, però a Espanya ocorre el contrari, a Espanya tots posen els seus interessos per sobre del comú, i aquest és el camí més directe a la dictadura, al pensament únic. Potser per això estic segur en dir que a Espanya encara no ha arribat la democràcia, ni arribarà mentre estiguem en mans dels actuals partits polítics i dels seus responsables.
Quina democràcia hi ha en un país en el qual els polítics li tenen por atroç a les urnes, als referèndums, a preguntar a la gent? Quina democràcia hi ha quan la política en comptes de mantenir un país sobre la base del respecte i el diàleg, es dedica a llençar, i de quina manera, llenya al foc de les discrepàncies? No, encara no ha arribat la democràcia a Espanya.
Per tot això Espanya s’encamina cap a un estat fallit. Un estat que es desintegra entre corrupció i personalismes lluny de les persones. És necessària de forma urgent una ruptura amb tot el que significa l’acte fallit que va suposar el 78, no perquè en aquells moments no era l’única via possible, sinó el que ha tingut i té d’immobilista.
És hora ja de construir un nou estat en la península des de les nacions que la componen. Treure les urnes als carrers, preguntar al poble, deixar que la gent decideixi en llibertat quines nacions volem, i si volem entre tots caminar junts o no, en un nou estat més lliure i amb veritable i plena democràcia. Unes nacions, un estat en què decideixin les persones, on la justícia sigui justa, ràpida i igual per a tothom.
Una societat que tingui garantida la sanitat de qualitat, una educació lliure que fomenti el diàleg i el respecte com a norma suprema de convivència, on els problemes socials i polítics es resolguin als parlaments i les urnes i no en els tribunals de justícia. A tot això se li diu democràcia, i l’actual Espanya és tan lluny d’això que ja és tard per solucionar-ho.
Espanya té una assignatura pendent d’aprovar per la via d’urgència, i no és una altra que l’assignatura de la democràcia. O entre tots l’aprovem, o ens enfonsarem durant dècades en el pou del totalitarisme i l’enfrontament.
