No és la intenció de qui aquestes línies subscriu valorar la seva tasca política, però si d’intentar respondre a la pregunta de l’encapçalament amb el màxim respecte per la persona i amb tota la coherència de que sigui capaç.
És difícil d’avaluar una persona valorant només un vessant. Carme Chacón ha mort als 46 anys a causa d’una cardiopatia que arrossegava des dels 10 anys. Nascuda a Esplugues de Llobregat, va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, en la qual es va llicenciar. Va exercir de professora de Dret constitucional a la Universitat de Girona, va realitzar estudis de postgrau al Osgoode Hall Law School de Toronto, a la Universitat de Kingston i la Université Laval de Quebec (Canadà).
Militant de les joventuts socialistes des de 1989 i afiliada al PSC des de 1994, va iniciar la seva carrera política a la seva localitat natal, de la qual arribà a ésser primera tinent d’alcalde. El 2004 va ser escollida diputada al congrés, va ser vicepresidenta de la càmera, ministra d’habitatge i ministra de defensa, sent la primera dona a ocupar aquest càrrec a l’estat espanyol.
El 2013 va deixar el congrés traslladant-se a Miami on va exercir de professora en el Miami Dade College. De tornada a Catalunya, el 2015 va representar el PSC a les eleccions generals espanyoles obtenint el pitjor resultat de la història del partit, amb només vuit escons. Havent de repetir-se aquestes uns mesos més tard, va renunciar i deixà la política activa.
La Carme coneixia el Quebec i quan es va fer un referèndum va publicar: “Quan un estat nega a un dels pobles que l’integren el seu dret a l’autodeterminació, aquest dret legitimarà un projecte unilateral secessionista”. O deia referint-se a aquells estats compostos amb problemes d’integració territorial, i afegí: “S’ha de comprovar la voluntat dels habitants del Quebec mitjançant un referèndum amb una pregunta clara, i després d’obtenir l’aval democràtic, s’obriria una negociació en què tot pogués ser negociat”. “El sentit comú i la raó política hi obligarien”.
Aquest article el va publicar en la revista “Teoría y Realidad Constitucional”. Uns anys més tard i, en referència al procés català, declarava el següent: No estar d’acord amb el procés sobiranista i, alhora, rebutjava la possible independència de Catalunya. No era el primer cop que declarava, diguem-ne, contra Catalunya, va arribar a dir “que defensaria, amb ungles i dents, que Catalunya no obtingués un pacte fiscal com el basc o navarrès”.
És pot defensar, fins i tot, un projecte unilateral secessionista per al Quebec i estar en contra de què es faci a Catalunya? En negar un pacte fiscal, algú pot pensar que ho feia per defensar els interessos dels ciutadans catalans?
Segons les informacions de què disposo “la Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural»”.
Lamento la seva mort i expresso el meu condol a la família, però crec que la Carme no és mereixedora de la Creu de Sant Jordi pel sol fet d’haver-nos deixat tan jove. No compleix els mèrits suficients que ho acreditin, segons el protocol de la Generalitat per concedir-la.
Comparteixo completament el teu comentari en tots els aspectes. La Carme no només no te mèrits suficients sinó que no en te cap. No va prestar cap servei a Catalunya i es va dedicar a combatre-la en tots els fronts. El pais a qui va dedicar les seves capacitats, Espanya, sí li ho pot agrair i considerar si és mereixedora de la creu d’Isabel la Católica.
Aquesta concessió és impresentable i rebaixa i degrada la categoria i la finalitat de la Creu de St. Jordi i sobre tot és una bufetada a tots aquells que sí l’han merescuda amb el seu esforç diari en pro de Catalunya.
Comparteixo completament el teu comentari en tots els aspectes. La Carme no només no te mèrits suficients sinó que no en te cap. No va prestar cap servei a Catalunya i es va dedicar a combatre-la en tots els fronts. El pais a qui va dedicar les seves capacitats, Espanya, sí li ho pot agrair i considerar si és mereixedora de la creu d’Isabel la Católica.
Aquesta concessió és impresentable i rebaixa i degrada la categoria i la finalitat de la Creu de St. Jordi i sobre tot és una bufetada a tots aquells que sí l’han merescuda amb el seu esforç diari en pro de Catalunya.
Hi estic d’acord. Va ser una persona molt activa i lluitadora, capaç de reconèixer la necessitat i el dret independentista del Quebec però, en canvi, no va demostrar una voluntat ferma d’actuar en benefici de la llibertat de Catalunya, ni a nivell econòmic ni a nivell de nació.