L’ANA, l’Asamblea Nacional Andaluza és, per dir-ho d’alguna manera, l’equivalent andalús a l’ANC catalana. Confesso no tenir-ne coneixement de la seva existència fins fa ben pocs dies. Vaig tenir l’ocasió, fa una setmana, de conèixer i mantenir una conversa amb el que és el seu president, Pedro Ignacio Altamirano, que de visita a Barcelona va mantenir una sèrie de contactes, entre ells al Parlament de Catalunya.
La seva representant i periodista a Barcelona, Neus Agulló, es va adreçar a alguns mitjans i, en el cas del Diari Catalunya Lliure, la seva direcció em va convidar, si era el meu desig, a entrevistar-lo, cosa que vaig fer molt gustosament tot i no ser entrevistador ni reporter.
L’home em va causar bona impressió, obert, senzill i amable; res a veure en els estereotips que de vegades tenim dels andalusos i que els mitjans, en especial els de televisió, ens han fet creure dels ciutadans d’aquell territori. Es va mostrar no sols comprensiu amb el procés català sinó compromès a donar-li suport.
Entrant al detall de la reivindicació que postula per Andalusia, va indicar-me la prohibició de tots els mitjans afins a la Junta, per no donar-los cap tipus de cobertura i publicitat, tant dels seus actes com del seu ideari i programa. La seva seu és a Màlaga en comptes de Sevilla que, aparentment, seria el més normal. Han editat un mitjà digital propi per poder donar veu i informació del seu procés i actes al poble andalús.
Va ser molt crític amb els socialistes, que governen l’autonomia des de sempre, assegurant que no actuen en benefici del poble. Feia palès que ja els hi va bé que la ciutadania sigui el més ignorant possible i que la corrupció està instal·lada a quasi tot el territori. A nivell d’informació va destacar que en una manifestació de més de 100.000 persones, la premsa va publicar una foto de poc més de 100 manifestants que no tenia a veure amb la realitat.
Andalusia, declara, també és una nació i aspira a la seva independència. Volem un estat sobirà, republicà, democràtic i social que recordi l’autosuficiència andalusa en temps dels Tartessos i, posteriorment, amb l’esplendor del Califat de Còrdova. Des de la conquesta de Granada pels reis catòlics Andalusia ha estat considerada pel regne de Castella com una colònia al servei i gaudiment de la seva cort.
Declara la por de Madrid que, en cas de la independència de Catalunya, Andalusia i poc després la possible del conjunt dels països catalans, deixaria a Castella orfe del PIB per mantenir-se i, d’aquí, el seu nerviosisme amb el procés i el moviment que s’està creant a l’Andalusia. Cal no oblidar que Andalusia havia estat el territori més ric, avançat i culte al llarg de 7 segles i lluitarà per recuperar-lo.
“Catalunya no serà independent sense Andalusia”, adverteix Altamirano que defensa la “reorganització” del nacionalisme andalús en dues formacions. Una primera de caràcter civil, com l’ANA i una altra articulada com un partit polític, de nom “Somos Andaluces”. Dues eines que Altamirano considera del tot imprescindibles per donar amplia cabuda i estructura al “renacido nacionalismo andaluz“. “Andalusia no té representants al Congrés de diputats des de la desaparició del Partit Andalusista, el PSOE ha acabat amb l’andalusisme tebi, critica amb total convenciment.
“Alguna cosa es belluga a Andalusia, portem tot just un mes i som més de 1.500 adherits”, emfatitza Altamirano, que es mostra convençut que el sobiranisme andalús creixerà molt ràpidament. Segons la seva teoria, l’Estat no podrà aguantar que “es revolti la colònia del sud i, llavors, no tindrà més remei que negociar amb Catalunya i Andalusia”.
Si jo fos desconfiat pensaria que les intencions d´aquest pintoresc personatge, entre poeta i pintor, Pedro Ignacio Altamirano Macarron, que a les portes del referèndum a Catalunya fa una crida als catalans d´origen andalús per que canviïn d´equip i
s´apuntin a la independència d´Andalusia resulta ser d´una casualitat sospitosament fosca i oportunista. Sabeu allò de “divideix i guanyaràs”, tàctica repetidament emprada a Catalunya pel govern espanyol? Doncs això.
Darrera de ANA tot sembla fosc. Si entreu a la seva web a l´apartat “quienes somos” veureu que tots els càrrecs de l´associació, inclòs el de president, estan en blanc.
Si jo fos una mica més desconfiat pensaria que ANA i tot allò que l´envolta disposa de subvencions i interessos inconfessables per més que el senyor Macarron digui treballar per la independència d´Andalusia i per més que això no sigui sospitós
d´intervenció dels “servicios de inteligencia del estado”.
Si de veritat aquí “no hay gato encerrado”, que el Sr. Macarron respecti les forces socials que te Catalunya, que deixi de manipular el sentiment dels catalans d´origen andalús i que circumscrigui la seva campanya de la independència d´Andalusia a la pròpia Andalusia, però també al Rif a Marroc, a l´Algarve a Portugal, i en fi, a tots els territoris que conformaven el califat i que ell ara reclama. No cal que faci proselitisme a Catalunya.
A Catalunya només hi ha catalans. Qui viu i treballa a Catalunya és considerat català sigui quin sigui el seu orígen, inclòs l´andalús, Sr. Macarron.
Que sàpigue el Sr. Macarron, i qui hi hagi al seu darrera, que a Catalunya tots som ciutadans catalans i que no necessitem que ningú vingui de fora a implantar i innocular “virus” ni “troians espanyolistes” ja en tením prou amb els “botiflers” de dins.
Qüestió d´ètica i d´inoportunisme polític, Sr. Macarron. Tant de bó que només es tracti d´això.
Si jo fos desconfiat pensaria que les intencions d´aquest pintoresc personatge, entre poeta i pintor, Pedro Ignacio Altamirano Macarron, que a les portes del referèndum a Catalunya fa una crida als catalans d´origen andalús per que canviïn d´equip i
s´apuntin a la independència d´Andalusia resulta ser d´una casualitat sospitosament fosca i oportunista. Sabeu allò de “divideix i guanyaràs”, tàctica repetidament emprada a Catalunya pel govern espanyol? Doncs això.
Darrera de ANA tot sembla fosc. Si entreu a la seva web a l´apartat “quienes somos” veureu que tots els càrrecs de l´associació, inclòs el de president, estan en blanc.
Si jo fos una mica més desconfiat pensaria que ANA i tot allò que l´envolta disposa de subvencions i interessos inconfessables per més que el senyor Macarron digui treballar per la independència d´Andalusia i per més que això no sigui sospitós
d´intervenció dels “servicios de inteligencia del estado”.
Si de veritat aquí “no hay gato encerrado”, que el Sr. Macarron respecti les forces socials que te Catalunya, que deixi de manipular el sentiment dels catalans d´origen andalús i que circumscrigui la seva campanya de la independència d´Andalusia a la pròpia Andalusia, però també al Rif a Marroc, a l´Algarve a Portugal, i en fi, a tots els territoris que conformaven el califat i que ell ara reclama. No cal que faci proselitisme a Catalunya.
A Catalunya només hi ha catalans. Qui viu i treballa a Catalunya és considerat català sigui quin sigui el seu orígen, inclòs l´andalús, Sr. Macarron.
Que sàpigue el Sr. Macarron, i qui hi hagi al seu darrera, que a Catalunya tots som ciutadans catalans i que no necessitem que ningú vingui de fora a implantar i innocular “virus” ni “troians espanyolistes” ja en tením prou amb els “botiflers” de dins.
Qüestió d´ètica i d´inoportunisme polític, Sr. Macarron. Tant de bó que només es tracti d´això.
[…] passat 13 de març vaig publicar l’article titulat “Alguna cosa es belluga a Andalusia”. Vaig conèixer i entrevistar al president de la Asamblea Nacional Andaluza (ANA) i des de […]