16.3 C
Barcelona
Dilluns 26 octubre, 2020

Parlem sense embuts de l’eutanàsia?

Relacionats

Parlem sense embuts de l’eutanàsia?

L'eutanàsia, terme provinent del grec eu-thanatos (una bona mort), fa referència a aquelles accions realitzades per altres persones, a petició expressa d'un pacient que pateix...

L’eutanàsia, terme provinent del grec Eu-Thanatos (una bona mort), fa referència a aquelles accions realitzades per altres persones, a petició expressa d’un pacient que pateix un patiment físic o psíquic com a conseqüència d’una malaltia incurable i que ell viu com a inacceptable i indigna. Aleshores, sol·licita per evitar-ho, la mort d’una manera ràpida, eficaç i indolora. Aquestes accions es produeixen, doncs, en atenció a la persona i d’acord amb la seva voluntat -requisit imprescindible per poder distingir l’eutanàsia de l’homicidi- amb la finalitat d’evitar un patiment insuportable.

A l’eutanàsia hi ha un vincle causal directe i immediat entre l’acció realitzada i la mort del pacient. Des de la introducció del consentiment informat no podem parlar més de la mal anomenada “eutanàsia passiva”. És obvi que la no-instauració d’un tractament, la seva suspensió i l’eutanàsia sempre han de ser sol·licitats pel pacient o pels pares o tutors legals si es tracta d’un menor.

Durant els darrers vint anys s’han produït nombrosos debats públics sobre la forma de tractar malalts terminals amb processos degeneratius irreversibles que demanaven morir per evitar el sofriment i no haver de viure la fase més degradant de la malaltia. Malalts que patien situacions extremament penoses o els seus familiars, han plantejat davant  els tribunals de justícia poder posar fi a una vida que consideraven indigna. Aquests processos han estat objecte d’intensos debats públics i han fet paleses les divergències entre la voluntat dels malalts i les disposicions legals i sanitàries vigents.

Entre els casos coneguts destaca, pel seu valor paradigmàtic, el de Ramón Sampedro, el cas espanyol més conegut per la seva escenificació a la pel·lícula Mar adentro. Va patir una tetraplegia des de l’any 1963, com a conseqüència d’un accident; des de llavors es trobava immobilitzat de forma absoluta i permanent , a excepció del cap. Amb el pas dels anys va concloure que en aquestes condicions la seva existència era més una tortura que una vida digna; una “bona mort” tenia molt més sentit que seguir vivint, però la seva dependència total dels altres li impedia el suïcidi. Per aquesta raó va sol·licitar als jutges que autoritzessin el seu metge a assistir-lo, sol·licitud que li van denegar.

El dret a decidir sovint xoca frontalment amb els drets socials que comporten el fet de viure dins d’un col·lectiu i en unes societats avançades. Per aquesta raó, la interrupció voluntària de la pròpia vida no pot quedar només en mans de cadascú, encara que al final és l’opinió de l’interessat, en ple ús de les seves facultats i degudament informat, la que més pes ha de tenir. En alguns països que ja han abordat aquest assumpte amb rigor i sense sectarismes ideològics o religiosos, aquesta mà amiga ha pres la forma de comissions interdisciplinàries que analitzen el cas i eviten que la decisió d’autoritzar la mort dolça sigui individual: d’un metge, d’un familiar o d’un jutge. Se socialitza així un acte que inevitablement repercuteix en la comunitat, encara que afecta un individu. Potser és la solució a seguir. Holanda, Bèlgica i Luxemburg ja han obert el camí.

Cal insistir en el que és obvi: l’eutanàsia voluntària és un dret humà, un dret humà de primera generació, un dret de llibertat. Al nostre país els governs, després del tema de l’avortament i els matrimonis homosexuals, no volen ampliar els fronts de batalla que manté amb l’església. I aquí és on poden ser prou útils algunes consideracions. Convé recordar que bona part dels catòlics està a favor l’eutanàsia en contra les consignes Vaticanes. Un 80% dels espanyols, segons una enquesta de Metroscòpia, està a favor de l’eutanàsia activa per a malalts terminals i incurables. El que significa que si els partits permetessin als seus diputats votar amb total llibertat de consciència, probablement s’obtindria la majoria suficient per a la seva legalització.

Més articles

AFEGEIX UNA RESPOSTA

Per favor, introdueix el teu comentari!
Per favor, introdueix el teu nom aquí

Últims articles

Avui, més que mai, desconfio de la justícia

Em refereixo, òbviament, a la justícia espanyola. El judici al major Trapero i la cúpula dels mossos d'esquadra i, especialment la seva sentència, ha...

La corrupció del Partit Popular

Qui aquestes línies subscriu va residir a Madrid, a la vora d'un any i mig en la dècada dels anys setanta. D'aquella...

Què és Pablo Casado, un bocamoll o un patriota?

Aquesta és una pregunta trampa, només es donen dues opcions per respondre-la i en el cas del personatge que ens ocupa manquen...

L’estat de la sanitat a la comunitat de Madrid

Dies enrere vaig publicar un article sobre la situació en què es troba Madrid a causa dels efectes de la pandèmia titulat "Estat d'alarma...

Carta oberta al bisbe Josep Omella

Senyor Omella, no sé de quina forma he de dirigir-me a vostè. Ignoro si pel seu càrrec té un tracte especial que...