Aquest és un qualificatiu que no utilitzo sovint, que Rajoy l’utilitzi deurà tenir un cert sentit i, per tant, val la pena de fixar-nos com l’ha fet servir. Referint-se a un possible pacte de finançament per Catalunya, ha declarat: un concert econòmic, com l’existent al País Basc, o un pacte fiscal a la mesura. “Generaria uns problemes descomunals a tot el país”.
El diccionari, respecte a aquest qualificatiu, diu el següent: Monstruós, enorme, fora del comú, extraordinari, exagerat, gegantí, immens… Sense adonar-se’n, Rajoy ha reconegut que l’aportació econòmica de Catalunya a l’estat és -qualsevol sinònim dels que s’han detallat- serveix per definir l’espoli fiscal que pateix Catalunya.
Si ho he entès bé, Mariano Rajoy no vol cap tipus de reforma a Espanya que suposi el canvi de l’actual establishment. Vol continuar amb l’oligarquia actual i, la pèrdua que li suposaria prescindir de Catalunya o concedir-li un règim especial li faria trontollar. Així és de descomunal el que paguem els catalans, com també ho serien els canvis i reformes que hauria de fer Rajoy arribat el cas. Per aquesta raó i no altra (la unitat de la pàtria) és el que provoca el seu enrocament.
Si em permeten, benvolguts lectors, el qualificatiu emprat per Rajoy defineixen de forma clara el que ha estat aquesta setmana. Hem sabut la història del Yak-42 (bon reportatge de la sexta). Que els familiars de les víctimes, en viatjar al lloc de l’accident, van trobar objectes personals i dues plaques d’identificació. Que es va trigar anys a fer un judici i que els acusats no van anar a la presó, un va morir i els altres van ser indultats per Rajoy.
També hem sabut dels escàndols de faldilles del rei emèrit (s’han publicat diversos llibres) però que el CNI i els fons reservats servissin per finançar i amagar aquelles trobades, ho trobo demencial. Cadascú és lliure, en la seva vida personal de fer el vulgui però, que sigui el poble qui ho hagi de finançar a través dels impostos és del tot indignant.
Enric Millo ha aprofitat la desgraciada mort d’una nena per criticar el govern Puigdemont i la seva conferència a Brussel·les dient que amb els diners gastats es podria comprar una ambulància. González Pons ha tractat de boicotejar la dita conferència enviant una carta a tots els representants populars europeus perquè no hi assistissin. El lloctinent Soraya, ha dit que la unió de Castella i Catalunya es va fer amb l’acord de les dues parts.
Per últim i no allargar-me, hem sabut que Gómez de la Serna -imputat del cas Bárcenas- ha estat readmès al ministeri de l’interior i Federico Trillo àlies “manda huevos“ al consell d’estat. Del preu de l’electricitat no cal amoïnar-se, Rajoy ha previst que plourà i per tant problema resolt. I pensar que encara hi ha qui el critica.
Tot això, molt resumit, és que ha donat de si aquesta setmana. Descomunal t’ho miris com t’ho miris. També és descomunal l’espoli que tenen els habitants de Catalunya. Se sentin catalans, espanyols o les dues coses a la vegada, és incomprensible que no hi hagi una protesta generalitzada pel tracte que reben.
És preferible viure amb un estat que ens maltracta o aspirar a viure en un estat, més social, democràtic i digne, per tot el que treballem i generem? Volem el millor per les nostres famílies i fills? Què és descomunal,quedar-nos a Espanya o fotre el camp?
